Germanwings i la bola de vidre

Tothom ho pensa, potser els que menys ho pensen són els familiars de les 149 víctimes d’aquest accident aeri i, per la seva salut mental, espero que ho deixin de pensar.

Ara fa aproximadament un any que Andreas Lubitz va decidir estavellar l’avió de Germanwings que ell copilotava.

Després d’aproximadament un any, es parla ara del coneixement que tenien diversos professionals de la situació del pilot. Aquests professionals, després d’haver valorat l’estat mental del senyor Lubitz i tenint constància a la vegada de la seva professió de pilot, van reconèixer que sabien que el que va passar entrava dintre de les possibilitats.

Ho podrien haver dit abans, no?

Doncs no. No tenien l’obligació de fer-ho. Tots els metges que haguessin pogut detectar la possibilitat alta o baixa, haguessin pogut tenir el dubte petit o gran, o se’ls hi hagués aparegut una partícula de suposició sobre la possibilitat que hi podria haver una tragèdia, no tenien l’obligació de dir-ho. Davant del dubte, poden callar. És el secret professional.

El secret professional defensa el dret a la intimitat per evitar discriminacions i poder mantenir el dret a la inserció laboral de persones que han patit o pateixen malalties mentals, ja que sabem que aquestes etiquetes acostumen a portar un agreujant a la discriminació laboral i social.

Però potser hi hauria d’haver un límit, ja que és de sentit comú que la mort d’un mateix o tercers ha d’estar per sobre de la intimitat i de tota discriminació justificada. Ha d’existir el secret professional amb aquesta limitació. On els professionals puguin, primerament, realitzar valoracions més exhaustes per a professions determinades d’alt risc i, a la vegada, poder comunicar als responsables, quan hi ha un risc de dany o mort d’un mateix o tercers.

Potser ara ens preguntem: cap metge va saltar-se el secret professional per la discriminació que podia patir Andreas? No ho van dir només per no saltar-se la llei? Per què no tenien una bola de vidre que els digués què havia de passar amb certesa?

Cap metge va fer un pas endavant senzillament perquè no hi havia res que els acompanyés o els guiés a fer-ho,  perquè si ho haguessin fet, ningú hagués vist el que s’hauria evitat, sinó només el que no, ja que sempre es veu únicament el que no s’evita.

Les morts provoquen canvis i tant de bo aquestes morts canviïn aquest límits i que ningú sàpiga què s’hauria pogut evitar.

Olga Pons Paños
Psicòloga i directora de l’àrea d’atenció a la persona de la Fundació Mas Albornà