Paradisos fiscals per anys i panys

No hi ha debat relatiu al rebuig del frau fiscal per part de la ciutadania normal. Nogensmenys la inacció dels principals mandataris polítics, de les democràcies més desenvolupades del món, per a la cerca de noves fórmules que facin més fàcil l’intercanvi d’informació entre fronteres, és la política dominant contra el frau fiscal a escala global. 

En descàrrec dels polítics no es pot negar que el desenvolupament i la globalització dels mercats internacionals impulsats pels avenços tecnològics de les darreres dècades, han generat nous reptes i necessitats pels quals les institucions polítiques democràtiques dels estats nació no van ser dissenyades.

Mentre les empreses han globalitzat enormement les seves activitats, la integració política internacional ha estat escassa i mancada d’una legitimitat democràtica en sentit tradicional.

Joseph Stiglitz, extraordinari pensador i economista, premi Nobel d’economia a l’any 2001, no podia expressar-se de manera més clara a l’any 2008: “Mentre que les plataformes tecnològiques d’integració financera i les xarxes comercials s’han desenvolupat a una velocitat enorme, la construcció d’institucions polítiques supranacionals ha estat més lenta i difícil, i organitzacions multilaterals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional (FMI) encara estan molt lluny de seguir els criteris mínims de representativitat ciutadana o d’equilibri entre els diferents països del món”.

És veritat com una casa de pagès que l’OMC, el Banc Mundial i el FMI no funcionen com haurien de funcionar. Aquestes institucions no es regeixen sota criteris de rendició de comptes i transparència. Tampoc faciliten l’escrutini públic sobre les seves accions i no fomenten la participació de la societat civil en la presa decisions. Es tracta de tres institucions internacionals amb les quals no es pot comptar en la lluita contra operacions financeres antijurídiques dins el marc de la globalització.

Al mateix temps, la globalització limita cada vegada més la sobirania estatal i les polítiques nacionals. Ja ens hem d’acomiadar de l’estat sobirà amb la seva capacitat efectiva per imposar les seves polítiques amb autonomia plena. Les estratègies d’actuacions particulars dels estats nacionals cauen en el buit per perseguir l’evasió fiscal, perquè l’aplicació dels drets nacionals queda geogràficament limitat. 

En la versió més recent del capitalisme, tot i que les creixents obligacions legals (i morals) associades a les transaccions econòmiques han crescut molt arran de la ràpida integració i complexitat de l’economia financera i, per tant, s’han incrementat les necessitats de rendició de comptes dels mercats, les capacitats de supervisió dels estats s’han anat retallant enormement. No cal dir, però, que la rendició de comptes dels mercats ha estat de nyigui-nyogui fins al moment. Per exemple, durant la crisi econòmica de l’any 2008, com qui no volia la cosa, els préstecs hipotecaris d’alt risc es podien traspassar a terceres parts, més remotes a la transacció, mitjançant el procediment conegut com titularització, a través del qual una entitat financera es desprenia d’un conjunt d’hipoteques que formaven part del seu actiu a canvi d’efectiu. D’aquesta manera, eliminava el risc del seu balanç i podia seguir incrementant els seus préstecs. Aquesta mala praxis financera es va batejar amb el nom “d’originar per a distribuir”.

La manca d’una legitimació de les institucions supranacionals facilita la influència de les grans empreses multinacionals. No és d’estranyar, per tant, que la idea que “qualsevol fre a la globalització econòmica i financera implica un sacrifici d’eficiència econòmica i creixement” vagi gaudir del suport de les grans institucions financeres internacionals (especialment de l’FMI i el Banc Mundial). Aquestes polítiques són les que provoquen l’ingent nombre de perdedors tant a països en desenvolupament com en països desenvolupats.

Des de començaments dels ’90, amb el denominat consens de Whashington fins avui, l’activitat política ha fet més mal que bé per frenar pràctiques econòmiques i financeres moralment poc defensables, i sovint il·legals. La greu crisi econòmica del 2008 és com si no hagués existit pels mediocres polítics de primera línia que governen els estats i les principals institucions internacionals.

Referent als paradisos fiscals, aquests no desapareixeran. Perquè la globalització ho fa impossible. La globalització no és quelcom reversible. A més, els paradisos fiscals no són els més dolents de la pel·lícula. I tampoc són cap novetat per molt que ara se’n parli tant. Una multinacional pot buscar una altra ubicació física de manera transparent, a la recerca d’una fiscalitat més atractiva; i ho pot fer d’acord amb la legalitat del dret positiu actual. Si algunes multinacionals decideixen tributar a Andorra o Irlanda (tot i no ser un paradís fiscal, sent membre de l’UE, té una fiscalitat molt llaminera per a les empreses), no fan res jurídicament condemnable. En contrapartida, aquestes multinacionals s’exposen al boicot per part dels seus consumidors i usuaris. I poden ser més grans els costos que els beneficis per a l’empresa qüestionada, en el supòsit que els boicots de consumidors i usuaris perdurin en el temps. Ara bé, si un particular, banc o multinacional comet il·lícits relatius al frau fiscal, és una altra qüestió. Aleshores estem davant d’accions antijurídiques. Per tant, susceptibles de persecució i càstig.

El quid sobre paradisos fiscals no són els paradisos fiscals en ells mateixos, sinó certs galtes (amb fortunes exorbitants en la seva immensa majoria) i multinacionals barrudes que actuen de manera fraudulenta –amb la finalitat de no voler pagar els impostos- en territoris sobirans de fiscalitat pràcticament nul·la. El problema de fons són individus insolidaris amb una barra descomunal i ignominioses empreses multinacionals que acaben transferint a  paradisos fiscals insultants quantitats de diners no declarades al fisc, mitjançant complexes trafolles tan immorals com il·legals.

I el més preocupant és que importants polítics participin d’aquesta disbauxa o facin els ulls grossos en relació amb aquest joc immoral i il·legal. Si rellevants productors de normes jurídiques, que són els que han de posar difícil el frau fiscal, són també còmplices i autors d’evasions d’impostos, es garanteix la reproducció de tota aquesta brutícia en el futur. D’aquesta manera, no s’accepten les inevitables diferències entre guanyadors i perdedors que genera la pròpia globalització. Perquè les societats i els estats  únicament toleren la globalització si perceben que el seu conjunt pren un camí just i mínimament beneficiós. 

Una possible solució –que si es dóna serà a llarg termini- passa per l’avenç de la democratització del procés de creació de regles i institucions a escala global, que haurà de considerar la importància que les decisions es basin en arguments compartits per aquells a qui s’aplicaran les normes.. Això vol dir que, d’una banda, els països han d’exposar i fer entendre amb la màxima transparència els arguments que els porten a adoptar determinades decisions. D’altra banda, aquest procés requereix d’una ciutadania global amb una progressiva mentalitat cada cop més global. El creixent descontrol en la mobilitat del capital financer, en definitiva, perjudica al conjunt de les societats i estats. Per tant, els problemes globals necessitaran de respostes polítiques globals. En aquest camí, la manera de gestionar la diversitat jugarà un paper clau. La política s’ha de posar les piles, ja que no ens pot seguir venent més a la xusma de guants blancs, que se salta unes regles del joc que són per a tothom. 

Des d’Adam Smith que es remarca que el bon funcionament dels mercats, requereix tant de bones regulacions com de principis morals bàsics compartits. Conseqüentment, el capitalisme actual requereix recuperar valors i que les institucions estiguin a l’alçada. Ara no ho estan.

Per cert, sort n’hi ha del bon periodisme. Reportatges com “Papers de Panamà: el cop del segle” del programa ‘Sense Ficció’ de TV3, ens fan menys llanuts. El pitjor de tot és la impunitat dels delinqüents defraudadors. Almenys que sapiguem qui són els polissons més rics del món. És el mínim, per poder exercir el dret de picar de peus els qui tenim la sensació que els impostos sempre paguen els mateixos.