Fer-se gran amb discapacitat: quo vadis?

L'envelliment o senescència és el conjunt de modificacions morfològiques i fisiològiques que apareixen com a conseqüència de l'acció del temps sobre els éssers vius. L’envelliment és, doncs, un procés vital i no pas una malaltia i, per això, hem de tractar la persona que envelleix no com una malalta sinó com una persona que viu canvis en la seva vida. Gràcies a molts factors, cada cop més l’esperança de vida ha augmentat i el fet d’arribar a edats molt avançades ha passat a ser quelcom quotidià i ha significat també fer créixer les problemàtiques associades.

Dins la nostra Fundació, tal i com està passant amb la resta de la societat, ens trobem que, cada cop més, els nostres usuaris arriben a una edat més longeva i, per tant, aquestes persones requereixen d’uns recursos, serveis i suports més especialitzats i adaptats a la seva edat, els quals fundacions com la nostra no disposa ja que no és el nostre camp.

A més a més, topem amb que no hi ha residències especialitzades amb l’envelliment i la discapacitat. Cal tenir present que les persones grans amb discapacitat presenten un pitjor estat de salut i requereixen de més cures i prevenció si s’escau. 

Com a conseqüència d’aquesta situació, quan les nostres persones es fan grans i el recurs que els ofereix una fundació com Mas Albornà ja no s’escau al que elles necessiten, ens trobem amb que no hi ha cap lloc on puguin anar. Fins ara, les persones que han disposat de recursos han anat a residències normalitzades, on sovint els seus professionals són desconeixedors de la realitat de les persones amb discapacitat i les nostres persones no reben el tracte específic que han tingut al llarg de la seva vida en un centre especialitzat amb discapacitat. A més, cal sumar l’aspecte emocional: hi ha persones que han viscut a la residència de Mas Albornà durant tota la seva vida, i un cop  marxen de Mas Albornà, perden el vincle amb el que ha estat la seva llar.

Dins la Fundació Mas Albornà, els usuaris d’edats més avançades - gràcies al fet que estan vinculats al Centre Ocupacional- poden continuar vivint a la residència, però les seves necessitats són diferents a les que nosaltres els podem oferir. La llar residència acull persones des dels 18 anys, un entorn que s’allunya molt del que una persona de la tercera edat requereix.

Si fem una valoració global de la situació, doncs, arribem a la conclusió que actualment, fer-se gran i tenir discapacitat implica no saber on anar. És una etapa de la vida no resolta i no hi ha itineraris o pautes previstes per a aquestes persones, com sí que existeixen, per exemple, en altres edats com l’edat escolar o l’edat laboral. I nosaltres en trobar-nos en aquest punt ens preguntem, i ara què?

Sandra Castillo
Coordinadora de la llar residència de Mas Albornà