Anar ben pentinat o anar 'ben pentinat'

L'origen de la professió d'agençar els cabells com a tal, es perd en els inicis de la civilització, quan l'ésser humà va començar a tenir consciència de la pròpia figura. Paral·lelament al vestit, també va trobar un plaer en l'ornamentació del cos per damunt d'incomoditats o mancances personals.

Com totes les formes de cultura estructurada al voltant del prestigi i la consideració, el que modernament entendríem com a “tenir una qualitat de vida”, al segle XIII l'europea ja en tenia les bases. Durant aquell segle ‒per fixar una data diguem-ne que contemporània‒, el fet de donar forma als cabells ja podia desenvolupar-se en un ambient entre higiènic i estètic. A partir del segle XVII, va evolucionar espectacularment cap a una idea que es podria titllar d'ostentosa, entre altres motius per la bonança econòmica del comerç mundial.  Alhora, però, sorgia una indústria dedicada a la confecció de perruques i tots els complements que se'n deriven. Així és com van començar els conceptes d'anar ben pentinat i/o “ben pentinat”, que malgrat tot era un luxe sols assequible per a l'aristocràcia i la gent benestant.

Arribats al segle XX, l'ofici de perruquer va continuar evolucionant, en bona part per l'experiència resultant dels treballs dels antics professionals i per l'accés a la informació. Evidentment, l'ús de la impremta va comportar un major coneixement sobre la higiene de la pell i la conservació i embelliment dels cabells; sense oblidar la gran difusió de la tecnologia professional aplicada a la moda en el pentinat. Resumint, tan sols durant la dècada dels setanta es va passar del pentinat pentinat (valgui la redundància) ‒o repentinat‒, a la informalitat desfermada.

Partint de la dualitat “repentinat/informalitat”, sorgeix la gran pregunta: Què s'entén avui dia, doncs, per anar informal o còmode (portar uns cabells informals)? D'una manera il·lustrativa, podríem afirmar que equival a dir quelcom semblant a “me'l rento a casa, me'l pentino (o “despentino”)... i al carrer! Perquè cal no oblidar que la història de la humanitat és també la història de la comoditat, i de la mateixa manera que havien proliferat els banys públics, en l'actualitat qui més qui menys gaudeix d'un bon bany “privat”. Des que va inventar-se l'eixugador de mà, el millor xampú i la perfecta mascareta... sense oblidar l'aigua calentona “al punt”, ens hem anat recreant en l'abillament personal; és a dir, disposem d'una miniperruqueria a casa.

Això tan natural com és el fet de gaudir del control i la llibertat de dur els cabells al “nostre aire”, fa  que quan algú demana al saló de perruqueria un pentinat informal, el professional hagi de tenir en compte dues coses: la percepció que un mateix té del propi cabell, i que l'edat de l'adolescència s'ha ampliat. Així, ja no existeixen persones quarantines, cinquantines, etc. I aleshores? Què passa amb les més joves?

De forma general, podríem afirmar que l'edat cronològica ja no compta tant com abans, i que, en canvi, pren més importància l'edat vivencial. Tant, que fins ens podríem preguntar: En quina edat ens agradaria plantar-nos?, quin aspecte volem o podem tenir? Part de la resposta inclou que els cabells no són solament el marc de la cara, sinó el marc de la personalitat que aporta intencionalitat i prestigi a les nostres accions.

I és que les persones cerquen no solament ser reconegudes i valorades, sinó també prestigiades segons l'entorn en què es mouen. Cal no confondre això amb un mimetisme consistent a adoptar determinada actitud o un pentinat sense el toc que personalitza i marca la diferència. A l'altre costat, més creativament, hi ha l'opció d'escollir models que potenciïn la personalitat i refermin adientment el que es representa en qualsevol àmbit, sigui social, professional o privat. Altrament dit: l'entorn fa de revestiment del propi revestiment.

És llavors quan, en el cas dels cabells, el pentinat que hem triat ens aportarà credibilitat, confiança i per què no: la tan volguda comoditat.

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta