La superació de l'actitud botiflera

El present article aparentment es desvia de la línia habitual, que és l'estudi de la imatge a través del pentinat. De fet, el vaig escriure al 1989 i va ser publicat pel Diari de Vilanova aquell mateix any. M'ha semblat oportú donar-lo a conèixer novament, en coincidir amb uns esdeveniments prou interessants per al futur del nostre país.

Res més fàcil de descobrir que un botifler. Reconèixer-lo demana ben poca ciència. Sobretot els qui diàriament tractem amb el públic, els ensumem gairebé amb el nas tapat. Així, quan algun català us assegura: “Catalunya no podria viure sense Espanya”, poc us calen més dades ni esperar tenir més proves. No en dubteu: ja en teniu un de fitxat i ben fitxat.

Tanmateix, per arrogància que hi posi, us resulta creïble l'afirmació que us fa? Ni pensar-hi!, un botifler, com tots els oportunistes de solemnitat, mai no està ben segur de res. En ell tot depèn del que bufa, i com tot el que depèn de la força d'un vent no és pas gaire difícil girar-lo de banda. Arribat el moment té prou galtes per fer el paper que convingui. Cap deslleialtat li crea remordiments de consciència, car considera que la moral la fabriquen els qui manen, i, dels qui manen i de llur moral, el botifler mira d'estar-hi al costat i complir-ne els preceptes. Amb aquests plantejaments, mai dels “mais” considera impura la seva ètica. Dorm repapat i tranquil.

Faig memòria i repasso un escrit de Carles M. Espinalt en què s'hi pot llegir: En la seva més modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d'on vingui.

Cal reconèixer que la figura dels botiflers ha rebaixat molt la nostra imatge col·lectiva. Els catalans resultaríem molt més atractius i distingits si, pels carrers de les nostres ciutats i viles, no s'hi veiessin tants botiflers. Amb tot, no és pas utòpic aconseguir que desapareguin, perquè en la mesura que s'enforteix la nostra identitat nacional el botifler es decantarà un altre cop en pro de l'esperit de la terra. Llavors, la majoria us afirmaran que, comptat i debatut, no hi ha pas cap dubte que ells sempre havien pensat que Catalunya a la llarga també podia ser lliure, sols que abans per prudència no ho manifestaven. Fins i tot, més d'un s'autoqualificarà de català quasi perfecte, ja que el seny no el deixa ser temerari.

Uns i altres, tots els ex-botiflers, miraran el compatriota esforçat que a les verdes i a les madures, amb tenaç persistència, ha defensat les llibertats de Catalunya com un cap calent a qui ara cal fer elogis, perquè té el sant de cara. Però interiorment, lluny d'admirar-ne la fermesa, pensarà que es tracta d'un d'aquells que passen del seny a la rauxa: un temerari que no és fàcil de comprendre.

No cal dir que si l'ex-botifler té certa cultura o ha fet un curset intensiu per posar-se al dia, us afegirà que ell, talment com va dir Ramon Muntaner, és com una mata de jonc, és a dir, s'ajup qua ve el temporal i s'aixeca ufana un cop passada la riuada. Si no esteu molt al cas, fins i tot pot fer-vos empassar que és ell, l'essència de la Pàtria! Valdrà la pena esmenar-li la plana? No caldrà, perquè entre catalans tot ens semblarà radiant, possible i perdonable quan la nostra imatge col·lectiva no es vegi embrutida per gent amb actituds botifleres, i puguem anar pel carrer repartint a tort hi ha dret:

SALUT, PATRIOTA!

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta