Atracció, Bellesa, Seducció....

L'ésser humà exigeix, en el fons del seu jo, tenir present ‒encara que no ho exterioritzi‒, el do de la seducció. Li pot semblar que solament va al saló de perruqueria per a “adquirir” un pentinat o perquè li venguin la darrera novetat. Però en el seu pensament existeix realment un desig íntim de voler seduir amb la forma,  ‒el pentinat‒ i amb el fons ‒la personalitat‒, i és en això que emprarà la seva agudesa i sensibilitat.   

Qualsevol detall en el pentinat, per petit que pugui semblar, està farcit de matisos, reflex de la diversitat caracterològica que potencia la personalitat. Aquí, pot ser clau la definició que es té d’un mateix, ja que sovint, tot i fruir d'uns cabells fenomenals, no capim la seva versatilitat: la que ens permetrà treure'n més profit en l'encaix amb la pròpia imatge. Heus aquí unes aclaridores preguntes:

- Realment ens identifiquem amb el que ens aconsellen, o amb l'estil que portem?

- Com saber si un pentinat és seductor en la mesura que ens afavorirà o, si més no, té un toc d'informalitat amb què ja creiem sentir-nos satisfets?

El tallat, el pentinat, el color... han de ser com una continuació natural de nosaltres mateixos; no pas una qüestió imposada pels cànons de la moda o l'humor de “l'estilista” del moment. Dit d'una altra manera: hi ha qui per funcionar ha de seguir fil per randa el reguitzell (dictat) de les publicacions de moda, mentre que per altres el criteri parteix de la base de la comoditat o de la identificació amb una estètica que no necessita necessàriament l'aprovació aliena. Una vegada feta la tria, tant en uns com en altres la qualitat del “material” ha de ser l'excusa que fonamenti el perquè i el com de l’elecció. En dir “material” ens referim, lògicament, als cabells.  

Ara bé, hem de reconèixer que la dona, estèticament, gaudeix de recursos més “diversificats” que l’home, tot i que el sentit del pentinat femení s'ha banalitzat de tal manera que la informalitat campa com la cosa més trencadora. Ella, tenint com té molt afinada la visió del que li escau, sembla que li retreguin el fet de ser tan curosa amb el seu pentinat. Ell, en canvi, sembla com si la moda s'hagués conjurat perquè torni a allò de “l'os i el formós”, o a una mena de pentinat entre infantil i “clenxa costat”, tot retornant a temps passats on fins i tot et preguntaven de quin cantó s'havia de dur la clenxa.

Actualment impera un excés d'uniformitat i de “cabell pelat”, alhora que és l’època en què més clenxes es fan, molt probablement degut a la influència de figures de l'esport. A les persones els resulta insuportable no poder-se diferenciar “naturalment”, sobretot amb els cabells. Com aquell qui diu “a l'home li fan la clenxa fins i tot a ferro calent”, sembla com si l'estiguessin reduint, capil·larment parlant, a un estat més propi d'un escolanet que no pas al de qui sap decidir el que més li convé.

Que lluny queda aquella creença dels clàssics! Aleshores, quan l'home tenia o duia els cabells llargs era signe de coratge! Avui dia, en canvi, sembla que del “coratge” en tingui l'exclusivitat la dona, ja que fins i tot portant els cabells curts els sap donar una major intencionalitat psicoestètica en el gest del pentinat. A la nostra era, el concepte estètic és divers, i la tria personal comporta una llibertat d'interpretació.

La uniformitat pot acabar reduint les persones a un “ser o no ser”, que diria aquell; però millor reflexionar amb un “sóc o no sóc”. Aquesta pot ser, però, una altra qüestió. Ara, sempre queda el recurs de pensar en la frase:

Tot són visions particulars.

Xavier Pla Lluch

Perruquer psicoesteta