La chica del tren

Vaig acudir a veure la pel·lícula La noia del tren amb certa expectació apriorística.

D'una banda m'havien comentat que la novel·la prèvia, un best-seller atrapava de principi a fi. D'altres, que era un avorriment, i que el film era encara pitjor.

Com resulta habitualment ni una cosa ni l'altra sota la meva manera d'entendre, ni la pel·lícula és tan bona ni tan dolenta, encara que certament és un exercici cinematogràfic de certa malaptesa en la seva manera de realització.

Perquè com a mínim un thriller que es preï ha de posseir una certa intriga, intensitat i òbviament una pulsió dramàtica in crescendo. No obstant això normalment anem malament i únicament al que més podrem veure, però de cap manera sentir ni identificar-nos.

I és precisament el que succeeix, per què en els tres quarts de metratge ens limitem a veure com la protagonista mig beguda mig adormida, ens relata la seva vida i peripècies que no són poques amb uns i altres, tots ells veïns, i on al capdevall es cometrà un crim. Les protagonistes aixó sí, totes de molt bon veure i amb psiquiatre també sospitós de no menys bon veure per a les senyores (o homes que sobre gustos tot és legítim).

El problema rau en que la filmació en la seva mecànica és maldestre perquè en instants sembla ens trobem davant d'una trama fulletinesca i culebrona més que davant d'un exercici d'estil punyent i penetrant on en la pràctica només succeeixen fets tamisats fins i tot per flaix backs que poc ajuden i fins i tot entorpeixen en el conjunt global, i perquè desafortunadament aquest viatge en el trenet fins i tot amb variades panoràmiques i enfocaments segons el relat vingui explicitat des del punt de vista d'un o un altre protagonista, res aporta i fins i tot arriba a confondre.

El veritablement interessant d'aquesta pel·lícula se cenyeix als últims quinze o vint minuts, la qual cosa sobre un parell d'hores de projecció resulta clarament insuficient.

Ni fred ni calor, certa ineficàcia i excessiva malaptesa. El llibre el desconec perquè no acostumo a llegir novel·les i sí per tasca professional tractats jurídics, o obres de caràcter polític o filosòfic, però no em cap el menor dubte que en mans d'un altre realitzador mínimament avesat, la pel·lícula hauria estat molt millor.

Així com hi ha exercicis d'estil que tornaria veure una o dues ocasions més com Captain Fantastic que recorda en alguna cosa a la magnífica Petita Miss Sunshine, La noia del tren és un projecte cinematogràfic fallit per la poca mestria del seu director Tate Taylor, moltíssim més afortunat en Criades i Senyores.

I és que quan enmig d'una pel·lícula vas mirant el rellotge, és signe de què alguna cosa no funciona.

USA 2016
116 m
5/10