Que dios nos perdone

El thriller espanyol gaudeix d'una bona salut en els últims temps amb una sèrie de productes bastant afortunats. El més rellevant sens dubte, Tarda per la ira en la qual apareix com a l'ara comentada i també a La Illa mínima, Antonio de la Torre un gran actor.

En Que déu ens perdoni se centra l'acció en l'any 2.011, i concretament amb la presència del Papa Benet a Espanya i també en els moviments socials del 15-M. Agost a Madrid, molt calorós i un autèntic formiguer de gent. Un assassí en sèrie va matant dones grans, i dos policies sense presses però sense pauses han de fer front a aquest complicat entramat.

Temps enrere el cinema espanyol ens va bombardejar amb pel·lícules de la Guerra Civil Espanyola. Avui dia aquestes ja són per fortuna història, i el cinema espanyol dignifica en bona part amb policíacs bastant i fins i tot molt dignes.

Déu no apareix en la pel·lícula excepte en off o en algunes escenes de caràcter residual o complementari. Alguna església, alguna relíquia, però no és de cap manera ni l'eix directe ni l'indirecte d'aquesta aventura transhumant en l'esdevenir de dos policies molt diferents. Una buddy movie on un encarna l'impuls, l'agressivitat, la violència limítrofa entre el permès i l'abusiu, i l'altre un caràcter introvertit amb vida interior en certa manera turmentada i molts impulsos per reprimir i exterioritzar.

Desconec el perquè un d'ells és tartamut (De la Torre) perquè res aporta aquesta característica i més aviat llasta resultant innecessari per a la introspecció del personatge. La pel·lícula entreté en tot instant però més enllà de la gran interpretació del duo policial protagonista, ens trobem davant d'un relat bastant atípic, perquè sense oblidar la trama central de captura del serial-killer, la descripció interioritzada i sovint frustrant dels protagonistes domina gran part del film, i concretament, els problemes de fracàs o inadaptació al medi, el seu mitjà familiar particular de cada un d'ells.

Que déu ens perdoni és en el fons un retaule de personatges fracassats que intenten a través d'un rol professional, canalitzar en certa forma la seva vida, conscients però tots ells de les seves misèries i mancances. Per els seu porus bateguen aires malaltissos, suor, tantes suors com els mateixos carrers madrilenys en ple estiu.

Aquesta dicotomia entre la descripció precisa i encertada de personatges i les indagacions per atrapar l'assassí, converteixen aquest producte en un balanceig equilibrat entre temàtiques i circumstàncies però que al no decantar-se el director amb pulsió i profunditat per cap d'elles, ofereix una sensació de veure i observar més que de sentir i identificar-nos amb el que estem presenciant.

Especial menció i decréixer d'expectatives en els últims vint minuts on la tensió del film no només no va a més sinó que relaxa els seus plantejaments i desemboca amb molta malaptesa en l'escena final, on una el·lipsi ens transporta a tres anys després dels últims fets exposats en pantalla per resoldre'ls d'una manera força artificial i impostada.

No obstant això, una pel·lícula interessant, recomanable, que va aconseguir el premi al millor guió al Festival de Sant Sebastià 2016, un guió que a la meva manera de veure tampoc té res d'especial i si bé en la faceta de descripció dels personatges és molt meritori, en el desenvolupament de la intriga policíaca és deficitari.

ESPAÑA 2016
125 m
6/10