Sully

Veure en una pel·lícula a Tom Hanks dirigit per Clint Eastwood ha de ser necessàriament una garantia d'èxit. De la mateixa manera que Kevin Costner és sempre l'home bo de la pel·lícula, Hanks encarna sempre al bon americà, un home fidel a les seves idees, bon pare de família i que lluita per la causa més noble i justa. S’ha dit moltes vegades que Eastwood fa un cinema de reaccionari, un cinema de dretes d'exaltació del patriotisme, dels valors nacionals americans. Jo més aviat diria que fa un cinema molt normal amb les temàtiques que li vénen de gust, més ell que amb el seu prestigi i la seva edat s'ho pot permetre si bé sempre amb un to accentuat de convencionalisme que és pot ser el que sol confondre's amb el terme reaccionari.

I és precisament el cas d'aquesta Sully concretament la història de l'accident d´aviació que el dia 15 de gener de 2009, tot enlairar-se de l'aeroport novaiorquès de La Guardia va patir amb 155 persones a bord, l'avió pilotat pel capità Chesley Sullenberger quan es va veure obligat a aterrar al Rio Hudson.

Degudament tenyit amb cabells blancs i envellit, (Hanks a la vida real te 5 anys menys que Sully), la pel·lícula ens apropa al que van ser aquells dies en què va succeir l'accident, un fet que algun van pensar en veure l'avió camí del Hudson que es podia tornar a repetir lo de les Torres Bessones.

Lluny d'això sortosament. La pel·lícula feta amb molta solidesa i convencionalisme, possiblement les dues variants que jo més destacaria, no és en cap manera una cinta de catàstrofes, sinó del que es va esdevenir a partir de l'endemà dels fets. Per una part Sully era considerat pels ciutadans, la premsa i les autoritats un heroi per salvar la vida d'absolutament tots els passatgers, mentre per les autoritats àrees d'investigació, es creia que l'avió no havia d'aterrar al Hudson i si tornar a l'aeroport de La Guardia. El resultat final vosaltres mateixos el podeu veure al cinema.

Aquest fet amb els oportuns flash-back que en cap moment fan perdre com a La chica del tren el sentit o el fil de la pel·lícula, ens apropen a tots els neguits que van viure el mateix Sully, el copilot i la dona també de Sully, davant aquesta dualitat d'interpretacions de l'accident i més concretament de les responsabilitats personals que se’n podrien derivar tant pel pilot com pels danys a cobrir per les asseguradores que ja sabem que solen fer el ronsa a l'hora de pagar, siguin avions, cotxes o reparacions de la llar.

A l'any següent de l'accident Sully es va retirar de l'aviació amb 59 anys, va donar conferències i va ser contractat per una cadena televisiva com assessor en temes de navegació aèria.

Un producte en definitiva més d'un Clint Eastwood fet amb fermesa, convencionalisme, un cert classicisme quant a la seva estructura, però d'aquells que agrada normalment a un ampli ventall de públics, per qui el cinema, es veure, contemplar, poc pensar i conèixer al cap i a la fi històries poc conegudes o desconegudes explicades amb convicció, i un bon protagonista . També el director té l'encert a la part final d´explicar-nos amb tota mena de detalls i és molt d'agrair, que a la vida la part humana, emocional i sentimental està per sobre de la part tècnica i científica. Una interessant pel·lícula en definitiva, d'agradable visió.

USA 2016
96 m.
7/10