Josep Soler i Soler in memoriam

Quasi sembla obligat cantar les lloances d’aquells amics que travessen el llindar de la vida, no ha estat pas mai, per mi, el motiu en haver d’escriure, dissortadament, alguna línia per aquells que han traspassat la frontera de la vida, i avui ho faig amb un dolor molt especial, al dir que ens ha deixat un home especialment bo, en Josep Soler i Soler, -en Josep de l’Eco- com era conegut per tothom,

La seva ha estat una vida llarga, rica, plena, dedicada molt especialment a la família i dins de la família englobo el seu estimat setmanari “L’Eco de Sitges” un patrimoni metafòricament parlant familiar, doncs el setmanari en moltes ocasions va estar més un mal de cap que una sanejada font d’ingressos.

En Josep va haver de posar-se davant de redacció, màquines i administració en morir el seu pare, una deixa que va acceptar amb totes les responsabilitats que significaven en temps tèrbols conduir a bon port el setmanari, del que tothom semblava posseir una miqueta i les critiques i entrebancs no li faltarien mai, això sí, els amics i lectors, que mai va deixar de reconèixer com les  autèntics propietaris de l’Eco, farcit del bàtec sitgetà, amb el tarannà de les molt famoses essències sitgetanes que en Josep amb els fills sabien convertir en dolç  aroma de clavellines.

Avui toca donar-li l’adéu, als  95 anys de sitgetanisme, doncs no dubto que en Josep va néixer amb els ulls il·luminats pel blau sitgetà que ell s’estimava i serviria per mullar la seva ploma no nomes en el periodisme, també en poemes, versos caramellaires i sardanes.

Adéu-siau amic, allà on siguis espero que em guardis un lloc per poder tornar a agafar el fil dels meus “Mica en mica” i tot parlant omplirem la pica.