La propera pell

Succeeix sovint que quan una pel·lícula desperta moltes expectatives es corre el risc de trobar-nos amb un producte que en certa manera decebi.

I això és ni més ni menys el que va passar el passat dia 18 al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, dins del cicle Gaudí de cinema català. Concretament La Propera pell, la tercera pel·lícula del cicle després de El Rei borni i Cerca de tu casa.

Amb una gran expectació, com feia molt temps no es veia, platea plena i primer pis parcialment ocupat. Els directors Isaki Lacuesta i Isa Campo, i l’actor Sergi López presentaven una pel·lícula que en certa forma recorda la de El intercambio de Clint Eastwood, i concretament, l’aparició en un indret d’un nen perdut fa anys, que va ser hostatjat en un centre d’acollida i que és retornat a la seva mare. Un dubte d’identitat que es manté tota la pel·lícula al voltant de si el nen retrobat és o no el que en el seu dia va desaparèixer dels seus pares.

El punt de partida malgrat que no innovador es força atractiu. Molt més encara si el director és un consumat especialista i guanyador de la Conxa d’Or a Sant Sebastià per la pel·lícula Los passos dobles, però aquest exercici és en bona part fallit per varis motius.

En primer lloc perquè se situa l’acció a França i la pel·lícula comença en idioma francès sense que ningú sàpiga el motiu d’aquesta localització i la necessàrietat de la mateixa.

En segon lloc perquè a més es parla català i castellà, i l’assemblatge dels tres llenguatges no sols no es necessari sinó que crea un certa desconnexió en la progressió del film i suposa més un llast que una veritable troballa.

En tercer lloc perquè el ritme es absolutament planer, sense punts d’inflexió, i sense que res trenqui una sensació de monotonia continuada. Qualsevol emoció de totes les exposades en desenvolupa en el mateix registre i òbviament això no sols no pot ser cert sinó que constitueix un error important.

En quart lloc perquè resulta totalment fora de context i poc congruent l’escena gairebé al final en l’interior d’una roulotte de sexe entre adolescents, no pel seu atreviment que no ho és pas, ni la seva escatologia que encara ho és menys, sinó perquè és com barrejar melons amb olives. És a dir un autèntic desgavell.

No considero error la resolució final de la pel·lícula malgrat sigui obert i ens deixi com a l’inici tot i el temps transcorregut. Però està clar, que ni hi ha interès, ni pulsió, ni emotivitat, ni progressió, i sí excés de linealitat que conclou en un film entretingut amb moderació, però amb poca passió i gens de grapa.

Una història que és deix veure però que no ens porta gairebé enlloc.

Al final de la projecció, i a diferència de El Rei borni i Cerca de tu casa que van rebre com si fos una projecció en un festival, un fort aplaudiment per part del públic assistent, no es va sentir, ni una sola persona aplaudir de les gairebé sis-centes que hi havia a la sala. No és una llei, però sí un bon exemple.

ESPAÑA 2016
103 ,-
5/10