Animales nocturnos

Una bona ocasió per a acudir a una sala de cinema. Òbviament per veure alguna cosa diferent. No perquè la història ens sigui desconeguda com cap ens ho és ja en el món del cinema sinó per la forma en què es narra.

El cinema no són històries, sinó la manera de explicar-les.

I aquesta pel·lícula s'inicia de manera contundent amb un seguit d'imatges de persones grasses, amorfes, extraordinàriament obeses, sense pudor, sense la menor indicació del perquè de tot això.

Una mena de sense raó ampul·losa i desubicada, per posteriorment endinsar-nos després en aquest collage d'imatges impactants i atordidora, en les entranyes d'una galeria d'art on la protagonista viu o malviu i actua i es desenvolupa en el marc de  la seva atonia i incertesa personal .

Les imatges són galeristes, un inici certament, demolidor.

La protagonista, bé com gairebé sempre Amy Adams, es troba separada del seu anterior company, un escriptor de baixa volada, viu amb un metge, i després de vint anys de distanciament del primer, rep un esborrany d'una novel·la a ella dedicada, i que realment resulta un malson seva progressiva lectura. Un laberint frenètic i inquietant.

I és realment terrible el relat, per que la situació al centre del debat en el marc a la vegada d'una àmplia reflexió sobre la vida e la protagonista, de les seves virtuts i de les seves febleses, misèries i de la de les persones que l'envolten.

La retornen al passat, i observarem com tot ha canviat en la seva vida, sense que en realitat pràcticament res canviï, o com a mínim a millor per a la protagonista. I per això Tom Ford ho aconsegueix amb una fómula intel·ligent. La d'un novel·la dura, commovedora, esgarrifosa en no poques ocasions i amb un tràfec de situacions gens digeribles.

Una novel·la on  la trama no només és llegida per la protagonista sinó que els  personatges escenificats en pantalla sobre lo que es la trama lde la novel.la,són interpretats per la pròpia Amy Adams i Jack Gyllenhaal com a la historia principal. Dues històries en una .

Si alguna cosa té aquesta pel·lícula és que dura dues hores, transcorren meteòricament, t´ absorbeixen i t ´acaronen. I això en l'estat de considerable mediocritat que travessa avui bona part del cinema, no és poc. És tota una excel·lència.

La pel·lícula amb nombrosos flash-backs de la vida dels protagonistes està summament cuidada pel que fa a l'estètica i fonamentalment pel que fa a la incidència en factors com ara l'ansietat, el dubte, la ampul·lositat, la decadència, la mentida, l'ambigüitat, les febleses en definitiva en no pocs instants de l'ésser humà, manipulat en ocasions per interessos poc confessables i fins i tot mesquins.

Ford, guionista, productor, dissenyador i ara director, prem amb encert la tecla exacta, per apropar-nos a un thriller cavernós, dur i impactant, per traslladar-nos a un mateix temps a un drama interioritzat, el de la protagonista, la vida realment està plena de personatges però absolutament buida d'ànimes conscients i consistents, per donar pas a un elaborat i dur final, amb exempció de qualsevol mostra de violència física però amb eixordadora violència emocional.

La conclusió, el resultat de la nostra reflexió a la sala de cinema i la dels protagonistes és clar, és que ens trobem davant d'una punyent història ineludible d'una venjança molt ben ideada i millor desenvolupada.Però aixó no ho sabrem fins a l´acabament.

Bones interpretacions de la parella protagonista i tant o més dels secundaris Michael Shannon com l'investigador, barret ben plantat i rostre impagable, i Laura Linney com la mare de la protagonista en una aparcición episòdica

Una pel·lícula molt recomanable.

USA 2016
115 m.
7/10