Silencio

Des de l'any 1989 ens diu Martin Scorsese li rondava al cap la idea de realitzar aquesta pel·lícula. I la veritat és que el tema no deixa de ser interessant. L'evangelització i extensió per descomptat del cristianisme al Japó de mitjans de segle XVII quan la religió oficial del lloc no és precisament el cristianisme i encara més qui no practica la religió imposada en vigor és víctima de la Inquisició.

Dos jesuïtes hauran d'intentar trobar el camí del pare Ferreira (Liam Neeson) qui a manera d'avançada es va endinsar per predicar la fe i al marge d'haver desaparegut sembla haver apostatat.

La pel·lícula intenta amb la veu en off, la del pare Rodrigues un dels misioners a la recerca de Ferreira, primer, i en el tram final amb la d'un comerciant holandès, aprofundir en el cristianisme si bé més que això resulta un exercici perllongat sobre la fe, la necessitat de la mateixa i els sacrificis a manera de tortures inquisidores que han de suportar tant els missioners com els fidels, i en la capacitat dels "pares" misioners  de redimir els fidels si renuncien públicament a la seva fe.

La pel·lícula està rodada amb una excel·lent fotografia, paisatges, fums i boires molt perceptibles i òbviament molt intencionats acords a que s'ha tractat en pantalla.Martin Scorsese és un mestre i això ningú pot negar-li perque les seves obres així ho acrediten.

Però aquesta pel·lícula protagonitzada novament per Andrew Garfield, magnífic en aquella gran i no menys magnífica FINS AL ÚLTIM HOME, té defectes molt importants, que Scorsese en el seu mestratge i als seus 74 anys no hauria d'haver comés.

D'una banda, és una pel·lícula excessivament llarga, amb cent seixanta-dos minuts, i ho és ja que arribats a un punt, la pel·lícula que sembla obsessionar i reduir-se a un tractat sobre la tortura, del perquè es produeix i del com evitar-la.

També perquè l'acció i el seu desenvolupament no dóna per a aquest metratge tan voluminós, i el que en definitiva acaba encotillant a la pel·lícula rau en que el cinema és entreteniment, és diversió és acció gradual i progressiva, i Scorsese cau en el tedi i l´atonia més insulses i sorprenents.

Més enllà del que cent minuts un acaba desesperadament revisitant el rellotge a la recerca de la finalització de l'exercici. I encara que els últims vint minuts centrats ja amb Liam Neeson aconsegueixen ser de qualitat i intenten remuntar, la tortura ja ha fet efecte tant en els missioners, com en els fidels com en els espectadors.Scorsese ha gastat excessiva munició en ambientació i paisatges molt aconseguits . Ha quedat a mig camí i en la superficialitat en la reflexió sobre el cristianisme, obté nota pel que fa a la reflexió sobre la fe, les renúncies, els riscos i la complexitat que comporta ser cristià, i suspèn pel que fa als temps, el ritme i l'equilibri que ha de desenvolupar tota pel·lícula. I òbviament mai es pot oferir a l'espectador arribats a un punt, un producte tan summament avorrit.

USA 2016
162 m.
5/10