Cal protegir del dol?

Les societats actuals veneren la vida i la bellesa. El focus d’atenció, generalment, es centra en gaudir d’una vida plena evitant enfocar-nos en allò que no ens complau o ens provoca emocions desagradables com la tristesa, la por o la ràbia. En aquest context, massa sovint s’oblida el rol que juga de la mort a les nostres vides, i no pensem que morir és un procés natural que experimenta tot ésser viu. Som éssers socials ja que vivim en societat i ens relacionem els uns amb els altres, i, com a tals, tard o d’hora ens enfrontem a la mort, a la pròpia mort i a la d’éssers estimats.

Malgrat això, actualment la mort i el procés de dol són un tabú i es qüestiona si cal o no protegir-nos de la mort, quan aquesta, no fa tants anys, estava perfectament integrada a les nostres llars i vides i no distingia entre edats ni condicions. Els enterraments eren públics i participatius i les vetlles eren fetes a casa amb infants inclosos. Tanmateix, avui dia això ha canviat i sembla que hi ha un interès per ometre-ho i protegir els qui considerem més dèbils, i això també passa quan afecta directament persones amb Discapacitat Intel·lectual (DI).

En els 8 anys d'experiència com a psicòloga a la Fundació Mas Albornà, han sorgit situacions i preguntes compartides amb les famílies, amics, coneguts i altres professionals que treballen en el mateix sector i amb les mateixes persones amb DI: què fem davant de la mort? Com actuem quan ens afecta directament i afecta les persones amb DI? Seran capaços de comprendre aquest fet? Els hem de protegir del dolor? Han d'estar presents en els rituals mortuoris (tanatori, església, cementiri...)?

Tendim a voler protegir les persones que estimem, però cal reflexionar sobre quines poden ser les conseqüències negatives d'evitar passar pel procés de dol com ara l’angoixa, la incomprensió o el dol traumàtic. La vida comporta naturalment trobar-nos cara a cara amb la mort. Tard o d'hora ens haurem d'acomiadar d'un ésser estimat i haurem de passar pel procés de dol, procés que lentament ens anirà enfortint emocionalment i farà que integrem a poc a poc la consciència de la nostra pròpia mort.

Pel que respecta a les persones amb DI, la millor manera que he trobat per treballar el procés de dol, és explicar la mort amb molta naturalitat, delicadesa i usant un llenguatge senzill per tal que es pugui integrar de forma natural en el seu procés de vida. En el cas que la persona amb DI pugui comprendre el significat de la mort d'una persona propera i estimada, és important donar la notícia de la mort i permetre que sigui la persona amb DI la que triï si vol participar en els rituals mortuoris o no. I és que permetre decidir és empoderar, és donar la possibilitat d'iniciar i facilitar el procés de dol.

En el cas que la persona amb DI accedeixi a participar en el procés (mort i ritual mortuori), s'ha d'evitar donar per suposat que es comprendrà tot allò que es viurà. En aquest sentit, és molt important acompanyar-la durant tot el procés explicitant quins seran els passos, actuacions i situacions amb que s'anirà trobant. També caldrà tenir present les respostes emocionals naturals i permetre'n la seva expressió (tristesa, ràbia, por), que poden sorgir posteriorment (a causa d’una integració més lenta de la vivència) i estar alerta a possibles conductes desadaptades que puguin aparèixer temporalment com mostrar-se enfadat, desafiant o cridar sense motiu aparent. En aquests casos, és molt important que realitzem un acompanyament afectuós, integrat i coordinat, procurant que es rebi el mateix discurs per part de totes les persones implicades per aconseguir una bona integració personal i social d’aquest procés.

L’experiència ens mostra que, tot i el patiment que poden experimentar, les persones amb DI – com també la resta- integren correctament aquest procés, enfortint les seves emocions i assolint aquest aprenentatge com a quelcom inherent a la vida.

Àngela Rubio
Psicòloga de Mas Albornà