Incerta gloria

En dies passats vaig tenir l'oportunitat d'escoltar al director d'aquesta pel·lícula, Agustin Villaronga en una entrevista televisiva, parlar de la seva pel·lícula. Li preguntaven si aquest producte era una segona part de l'exitosa Pa Negre, i si no tenia por que la gent li oferirà una reacció adversa per tractar-se d'un nou film sobre la guerra civil espanyola.

A la primera responia que de cap manera era una pel·lícula sobre la guerra civil tot i desenvolupar-se en el front d'Aragó en 1.937, i a la segona, que tampoc ho temia donat que com a màxim hi ha una nova pel·lícula a l'any sobre la guerra civil a Espanya.

Quant a la seva primera explicació estic totalment d'acord, ja que el front de guerra i la guerra quant a tal, subjacents en el film però de cap manera són el motor ni el leitmotiv de la mateixa.Guerra sense trets.

Quant a la segona, no estic en gens d'acord, ja que no es tracta entenc que hi hagi una pel·lícula o deu l'any sobre la guerra civil , sinó que realment ja estem la gran majoria fins els pebrots de veure al cinema pel·lícules sobre la guerra civil espanyola. Hem vist suficients, hi ha moltes i precisament potser el que ja convé i en primer lloc als directors de cinema i en totes les seves vessants, és obviar aquesta contesa sobre la qual s'ha escrit i filmat absolutament tot.

Villaronga i amb raó també, exposava que és summament difícil filmar en dues hores una novel·la que té més de 1.000 páginas. Sempre hi haurà qui i recrimini això o allò.

Pel que fa a la pel·lícula, dir que es tracta d'un film negre, no ja només pels escenaris, tristos, foscos, grisos amb olor a mort, enmig d'un paratge aragonès on tots dos bàndols són limítrofs no agredeixen com a La Vaquilla de Berlanga però sense gens ni mica de comicitat sinó pel foscos que són els personatges en les seves intencions, desitjos i fet i fet plasmacions. I com no hi ha guerra, ni trets, doncs alguna cosa ha d'haver en dues hores de projecció.

I aquesta no és altre cosa, que les tribulacions amb les seves fílies i fòbies de diversos personatges del bàndol repúblicà, i especialment, la criada, la senyora, la prostituta del poble, o totes alhora segons es miri,que son la mateixa, que no és altra que la actriu Núria Prims, una femme fatale d'aquest film noir de guerra sense guerra, i que sens dubte és i de llarg el millor de la pel·lícula.

La pel·lícula és Prims, fonamentalment, i un indici de subtrames ben teixides i llaurades que es posen de manifest durant un metratge que sempre entreté, no apassiona, però que resulta en tot instant molt equilibrat, i on les interpretacions de tots els intervinents sobresurten en tot instant al llarg de d'aquest ejercici.

Grinyola en certa forma, i òbviament és un tema novel·lístic, no cinematogràfic, la presència maximalista i gairebé esquizofrènica amb tocs de surrealisme de l'amic del tinent protagonista (Oriol Pla) que acaba realment sent reiterativa i pesada, i la sensació present en tot instant, de trobar-nos davant d'un culebró en versió català, tan proper i semblant a aquells de sobretaula que ens ofereix la televisió catalana, si bé en versió no realitat actual, sinó front de guerra 1.937.

Fernando Esteso, Juan Diego i Terele Pavez, en intervencions gairebé testimonials demostren que encara gairebé allunyats del cinema, van ser cadascun prototips i estendards d'un model de personatge característic i que segueixen omplint afortunadament la pantalla en els seus pocs minuts.

Em va agradar francament més Pa Negre, tot i que aquesta no és una mala pel·lícula. Una pel·lícula fins i tot recomanable pel mim i cura d'aquesta producció en tots els seus detalls i interpretacions, però sincerament qui escriu agrairia que ja no tornéssim a la guerra civil ni per activa ni per passiva, ni de bon tros al fulletó de culebró que prima aquesta pel·lícula .

Realment és possible insisteixo si ens deslliguem de la novel·la prèvia de Joan Sales, teixir, ordir una pel·lícula de reflexions, repressions i passions soterrades amb més emoció, més força, i un desenvolupament que no ens recordi que realment estem davant d'un culebró versió retro.

La guerra civil, Corín Tellado, Lucecita, i fins i tot aquestes adaptacions cinematogràfiques de novel·la de guerra civil són ja llunyanes i haurien ja ser història en el més ampli sentit.

España 2017
115 m
6/10