Un hombre llamado Ove

Hi ha pel·lícules que únicament poden funcionar en circuits de cinema-clubs i que si no fossin per ells mai arribarien ni a un públic minoritari. Altres en circuits comercials mitjançant el boca-orella. I me n'alegro però alhora em temo, que aquesta serà víctima de tots dos factors. A Suecia l'han vist 1.6 milions de persones.

Per que realment aquest film, Un home anomenat Ove, mereix molts més espectadors dels que probablement la arribaran a veure, doncs sense ser ni de lluny una obra mestra, és una pel·lícula d'aquelles que t'arriben, t'omplen, et reconforten i t'impacten per un lànguid peregrinatge somort, però simultàniament plena en esperançadores situacions de vida a dojo, prenyades de realisme i enteresa.

Ove, és un rondinaire i taciturn home que després de la mort de la seva esposa, i d'una jubilació traumàtica, no pensa en res més que reunir-se com més aviat millor amb ella, i com les malalties no li aguaiten, l'única manera és suïcidar-se mitjançant diferents modalitats.

Però la naturalesa és sàvia i en ocasions aflora també el sentit comú, circumstàncies suficients perquè els seus desitjos se'n vagin en orris. Ove, taciturn, irascible, inconformista, rigorós viu en un veïnat on tots li semblen idiotes que em recorda en certa forma a un film que vaig veure a l'any 93 denominat Los Norteños, d'una comicitat surrealista i del que mai s'ha sabut, inclosa cap televisió, comunitat poblada per personatges curiosos plens tots ells de problemes i als quals Oven fustiga diàriament amb nimietats del tot absurdes i instrascendentes que atorguen un contrast lúdic a situacions pessimistes, gairebé dramàtiques, al llarg i ample del film encara que tractades amb molta amabilitat i certa dulçór. Una comèdia negra. Molt negra.

Ningú escapa als trets vocals o emocionals del protagonista ni tan sols gossos ni gats. Però com el Eastwood en aquest personatge adust i furibund a Torino, Oven poc a poc i gràcies a l'arribada d'uns immigrants, pateix una transformació radical en la seva vida i en el seu esperit i la pel·lícula gira copernicanament.

Narrada en intercalats flash-backs molt oportunament incustrados d'un Oven jove, hieràtic, gairebé autista, iniciàtic amb la seva parella, posteriormemte esposa, amb rivets pinzellats de generositat, pulcritud i elegància contrastada en la vestimenta i ornamentació tant del personatge principal com de la seva contextualització de secundaris, i amb una utilització molt bé embastada també de certes peces musicals, aquest és un film que deixa empremta, la que es manifesta en una profunda reflexió sobre el caràcter humà, les seves peculiaritats i el dificil que resulta en no poques ocasions, acceptar no només als nostres semblants sinó a nosaltres mateixos.

Alegria i tristesa a parts iguales. Realitat i surrealisme ben tamisat. Alguns podran acusar-la de maniqueista, de sentimentaloide, però de cap manera us asseguro intenta portar-nos a la llàgrima fàcil.

La història de Oven és la història de tants i tants jubilats, alegres, tolerants o insofribles que un bon dia a l'aixecar descobreixen que la seva esposa, la dona de la seva vida i dels seus somnis, ha mort, i que la seva vida no té cap sentit.

Per sort, sempre hi ha un demà, i s´éscriu diàriament, amb absències, renúncies però també amb anhels i esperança. La vellesa no és l'etapa final, no és decrepitud, és una etapa per gaudir-la amb assossec i sense rèmores que computin en negatiu. Oven un bon dia encara que tard ho descobrirà.

Recomano molt, molt aquesta pel·lícula, perquè entre tanta bajanada cinematogràfica, aquesta història us arribarà i no us resultarà fàcil d'oblidar.

No m'agradaria ser Oven, però donaria moltes coses per ser-ho.

Un bon exercici cinematogràfic i millor lliçó de vida, amb una interpretació, la del protagonista sublim, eterna, digna del millor dels premis. Varios premis internacionals i nominada a millor película de parla no anglesa.

SUECIA 2016
115 m.
7/10