Elogi del dubte

(Aquest text és un extracte del pròleg del llibre 'Elogio de la duda' de Victòria Camps, Arpa Editors, 2016)

Vivim en temps de extremismes, antagonismes i confrontacions. A tots els nivells i en tots els àmbits, però sobretot en el polític. Una actitud que potencien al seu gust els escenaris mediàtics i que puja de to gràcies a la facilitat amb que les xarxes socials brinden l'ocasió de prémer el gallet contra qualsevol el comportament o simple presència del qual incomoda. Seny, seny, moderació, reflexió, són conceptes que s'esgrimeixen de tant en tant i apel·len a una forma de viure junts més tranquil·la que la barallar–se per qualsevol cosa, però ser moderat no té atractiu i no serveix per redactar titulars.

En un clima com aquest, el dubte davant allò que desconcerta i estranya, en lloc de l'exabrupte immediat, seria una forma de reaccionar més saludable per a tothom. Prendre un temps, pensar-ho dues vegades, deixar passar uns dies, abans de donar respostes irades.

John Carlin al·ludia a la qüestió en un dels seus articles: «M'alegro d'haver decidit agafar-me unes vacances de Twitter a principis de mes. Em vaig salvar de caure en la temptació de ventilar les meves reaccions a tres notícies: la del regidor madrileny de Podem i el seu acudit sobre els jueus; la del Nobel anglès de la ciència esbravant-se sobre les debilitats biològiques de les dones; la de l'activista nord-americana blanca que es deia negra. »(" La turba tuitera ", El País, 2014). No cal dir que les notícies en qüestió van perdre interès amb la mateixa rapidesa amb què s'havien convertit en el tema més discutit durant uns quants dies. Interès real no en mereixien cap d'elles, però les xarxes socials treien fum i havia de fer-se ressò de les reaccions en tota la cadena mediàtica, més o menys seriosa.

Amb aquests elements, és lògic que no aconseguim fer res d’allò que diem que caldria fer: diàleg, bones maneres, escoltar l'altre, paciència i raonament. Avantposar el dubte a la reacció visceral. Ho intento defensar en aquest llibre: l'actitud dubitativa, no com paràlisi de l'acció, que també pot arribar a produir-la, sinó com a exercici de reflexió, de ponderar els pros i els contres quan les vísceres estan a flor de pell. Un dels valors que va voler transmetre el moviment dels indignats, fa quatre anys, va ser el to amable i gens sorollós d'unes persones que es reunien i manifestaven per queixar-se de gairebé tot i mostrar la seva aversió a la manera de procedir dels poderosos. A Catalunya, els independentistes s'enorgulleixen que una reivindicació tan extrema com la de la secessió es tradueixi en manifestacions de to lúdic, on tots riuen i s'agafen de les mans en un gest de cordialitat.

La cordialitat és elogiada quan es mostra, però és l'excepció, no la norma; per això sorprèn. En donen fe les tertúlies televisives, els tuits, les campanyes electorals, les sessions dels parlaments i les declaracions mediàtiques d'uns i altres. Al periodisme li agrada atiar la confrontació perquè una informació que no produeix enfrontament no crida l'atenció. Els moviments dels indignats, en principi tranquils, han donat lloc a organitzacions i compromisos polítics que no eludeixen l'extremisme, de dretes o d'esquerres. França, el Regne Unit, Holanda, Dinamarca, països referencials per la seva ancestral obertura i tolerància, es veuen impotents davant les adhesions que conciten els partits racistes que han anat apareixent en l'arena política. I, sense arribar a extrems racistes, hi ha derives populistes a Grècia, Itàlia, Espanya, els Estats Units. El populisme ve a ser la manera actual de caure en la demagògia, allò que per als clàssics grecs era el signe evident del deteriorament de la democràcia.

Crec que va ser Bertrand Russell qui va dir que la filosofia és sempre un exercici d'escepticisme. Aprendre a dubtar implica distanciar-se del fet i posar en qüestió els tòpics i prejudicis, qüestionar allò que es presenta com inqüestionable. No per rebutjar sense més, doncs això torna a ser confrontació, sinó per examinar-lo, analitzar-lo, raonar i decidir què fer amb això. Hauria de ser l'actitud que acompanyés a l'ús de la llibertat, ja que, com va dir millor que ningú John Stuart Mill, no és lliure qui es limita a sumar-se a la corrent majoritària, sinó qui examina abans si és un corrent interessant. La tirania de la majoria, segons Alexis de Tocqueville, és un dels perills de la democràcia, una amenaça a aquesta llibertat individual que defensem amb tanta vehemència davant de les «mordasses» que tracten d'imposar els poders públics.

El pensament és dicotòmic: ens movem entre el bé i el mal, allò que és legal i allò les coses belles i les lletges, el que ens és propi i allò aliè. Les dicotomies sense matisos són abstraccions, formes grolleres de classificar la realitat, inútils i simplificadores per examinar la complexitat. És més fàcil situar-se en el sí o el no perquè per fer-ho no cal donar arguments. O sóc independentista o sóc unionista. De dretes o d'esquerres. Estic d'acord amb acollir els refugiats o no els accepto. Els matisos suposen massa esforç.