Proyecto Lazaro

Que Mateo Gil és un molt digne deixeble del mestre Amenabar no hi ha cap mena de dubte. Projecte Lázaro d'arrel bíblica, ho acredita.

Exhibida en diversos festivals, Sitges inclòs, sense gran èxit en cap d'ells, potser algú es pregunti el perquè doncs si  la pel·lícula ostenta una notable solidesa.

La idea de partida és bona, està tractada i interpretada amb solvència, i realment ofereix un cert interès.

Pot òbviament discutir-se el seu enfocament i enquadrament, i concretament si havia de derivar en un film social com el que és, o encaminar-se al terreny del thriller on probablement i sense ser res nou hauria tingut major fortuna.

Gil opta per endinsar-nos en la idea de la crionotzació, les seves conseqüències i les possibles xacres morals i físiques que la mateixa pot comportar. Postulats tots ells d'interès.

Però la pel·lícula ben desenvolupada i molt, potser massa discursiva comporta també defectes en els quals el director no hauria d'haver incorregut. D'un costat, el protagonista degudament crionitzat i restaurat el seu cos de la malaltia del cancer que li va portar al suïcidi prematur per entrar en una possible resurreció amb majors garanties técniques, resulta contradictòria amb tot el personal mèdic que li atén pel qual no passen els anys. Hi haurà sens dubte que cercar la fórmula d'aquest elixir de l'eterna joventut. El protagomista no es fa vell, i els que l´envolten tampoc.

D'una altra part, i com el protagonista després de tornar a la vida no freqüenta el seu  habitat, el carrer, el món, Gil ens retrotrau a un ampli frenesí d'imatges de la seva vida passada, que sempre són les mateixes i es repeteixen fins a la sacietat.

Aquesta actitud llastra el film, i acaba desesperant per la ineficàcia no ja només del plantejament d'un director que demostra abans la seva qualitat, sinó per la incompetència que s'endevina davant un dia de la marmota cinematogràfic que no se sap resoldre d'una forma afortunada i acaba erosionant un film que prometia molt i s'acaba demanant l'hora.

Costa entendre com a la sala de muntatge no se sap dirirmir aquest encasellament. Una versió en definitiva molt dramàtica, gairebé nihilista de la vida, que per descomptat amb o sense crionització no és una camí de roses però tampoc és de la negatividad que se'ns exhibeix, ni en les hores més baixes.

Amb tot Gil segueix sent un director desitjable malgrat la relativa patinada.

ESPAÑA 2016
112 m.
5.5 /10