Normalitzacions perilloses

Estem vivint una etapa en què moltes coses que fins fa quatre dies aspiraven a titular de notícia avui en dia ja formen part del nostre dia a dia. No en fem més cas perquè aquesta és l’evolució cap aquesta societat que tenim cada dia una mica més “passota”.

Fa quatre dies ocupar un pis era una cosa alternativa, que només ho feien uns quants que vivien fora de la societat i era una acció molt puntual, sense més transcendència. Tothom sabia on estaven aquests habitatges que per problemes legals o d’herències havien quedat una situació fora de la llei. Alguns dels seus inquilins pertanyien al moviment “Okupa”. No passava res. Generalment es portaven bé amb els veïns i aquí acabava tot. Avui en dia tenim un nombre d’ocupacions brutal en les nostres comarques afectaves massivament per la crisis de la bombolla immobiliària. Si tens la mala sort que algú s’hagi enamorat del teu pis mentre tu estaves a la platgeta i et trobes nous veïns, doncs no hi pots fer res. El millor és oferir-se per si necessiten alguna cosa del supermercat i acabar com si fossin amics de tota la vida. Hem arribat a l’absurd. Els serveis socials que tenim a casa nostra per moltes famílies ja han quedat obsolets i ells ja es busquen les maneres de sobreviure al segle XXI amb mètodes que potser no són del tot legals, però que ningú tampoc hi pot fer res.  Viure en aquesta zona sinuosa entre la legalitat i la il·legalitat.

Un altre dels temes preocupants que afecta a molts joves del municipi és el consum de “maria” i similars a uns nivells altíssims. Evidentment això els afecta en la seva vida social més bàsica com els estudis, la vida social i com no, a la feina. És una cosa normal i no cal anar a la nit vendrellenca per veure aquest fenomen. Al llarg de tot el dia és pot veure aquesta nova moda que està molt arrelada a casa nostra.

Un altre de les noves tendències que tenim a casa nostra és el viure d’ajudes. Un cop de mà oficial que hauria de ser temporal i no durar més del necessari permet a moltes persones viure sense cap necessitat de treballar. Entre els petits ingressos en metàl·lics provinents d’aquesta versió social i alguna feina en negre que pot anar sorgint d’aquí i d’allà doncs es van passant els dies i els mesos. El més divertit de tot plegat és que actualment si aquestes persones decidissin treballar possiblement tindrien menys ingressos que fins ara jugant a aquest joc que tenia una filosofia inicial, però amb el temps s’ha anat actualitzant fins arribar a la situació actual que és insostenible, però ningú fa res per millorar-ho.

Gràcies a aquestes actituds ens trobem persones que tenen la mala sort de pagar el lloguer del pis, tots els subministrament. A més a més han d’abonar les quantitats d’aquests inquilins que ho tenen connectat gratuïtament a la xarxa comuna que segurament tenen menys despeses que ells i potser més ingressos i tot. Són petits herois que fan molt més que la Caixa amb la seva Obra Social que tots paguem abastament quan ens cobren per tenir una targeta al banc i moltes més coses que veiem quan actualitzem les llibretes.

Tenir els subministraments de la llar gratuïts és una cosa que de mica en mica ja es va estenen. Ara més que mai tenim als mitjans de comunicació alguna notícia d’un incendi en un habitatge o que s’ha trobat una plantació de marihuana en alguna casa ocupada. Això ja ni és notícia. Gràcies a què ens estem acostumant a no pagar per la cultura, això d’anar al cinema és un esport que ja ha quedat obsolet. La gent s’ho baixa per la xarxa i aprofita els bons preus de les grans pantalles per gaudir del 7è art a casa sense trepitjar el carrer. Trobar algú que compri un diari de paper en un quiosc és més difícil que trobar una cabina de telèfons o un acomodador de cinema.

La cosa no sé per on anirà, però estem actualitzant la nostra societat a uns ritmes brutal que no trigarem gaire en patir les seves conseqüències. Temps al temps. Tanta normalització no és bo per ningú.