Això no és un referèndum

L’aparent solemnitat de l’anunci de la data i la pregunta d’un referèndum per part del govern Puigdemont ( i la seva majoria parlamentària) no pot amagar una realitat més profunda: a la Catalunya d’avui no es pot realitzar aquesta votació en unes condicions democràtiques mínimament homologables.

L’atenció s’ha distret en aspectes menors (encara que no despreciables), com la compra de les urnes, la situació en què es podrien trobar els funcionaris implicats en la realització del referèndum o, fins i tot, en el conflicte amb el govern central, que molt probablement es produirà tant en el terreny polític com judicial.

La qüestió més seriosa apareix en un altre àmbit. Les exigències que formula la denominada “Comissió de Venècia” apunten a la qualitat del debat democràtic, a la igualtat de condicions en la campanya prèvia, al grau de claredat entorn de les conseqüències de la votació. I en aquest àmbit només cal recordar unes nocions elementals, i contrastar-les amb la situació existent avui a Catalunya.

- Un període de temps ampli entre la convocatòria del referèndum i la seva realització, perquè els ciutadans tinguin la possibilitat de formar-se una opinió sòlida ( se’ns plantegen tres mesos, amb l’estiu per entre mig)

- La clarificació de les conseqüències de l’aprovació de la mesura proposada ( la denominada “llei de transitorietat”, que hauria d’aclarir aquest punt, es manté oculta, fins i tot als ulls de la pròpia majoria parlamentària)

- Neutralitat dels governants davant la pregunta plantejada, fins al punt que aquells que vulguin fer campanya han de renunciar al seu càrrec públic ( ben lluny de la sistemàtica militància dels nostres governants, i de bona part dels alcaldes, que no veuen cap problema a incorporar els seus conciutadans a una denominada “Associació de Municipis per la Independència”)

- Existència d’una autoritat electoral independent, que dirigeixi el procés referendari, l’escrutini, etc. ( Catalunya no té una Junta Electoral pròpia, gràcies al bloqueig que durant més de 30 anys ha exercit CiU per impedir l’aprovació d’una llei electoral)

- Imparcialitat dels mitjans de comunicació de titularitat pública, o dels que reben finançament públic, assegurant una presència equilibrada de totes les opinions (el que contrasta durament amb la realitat quotidiana de la CCMA, de la ràdio privada, de les ràdios locals, i de bona part de la premsa catalana).

Podríem seguir. Efectivament, com diuen els dirigents independentistes, “això va de democràcia”. El silenciament de l’oposició parlamentària (amb la recent reforma del reglament del Parlament), la mobilització continuada des de plataformes governamentals o para-governamentals, o l’absència dels elements que hem mencionat, permeten posar en dubte la qualitat democràtica del “procés”. I només gràcies a la prudència i a la maduresa de l’àmplia majoria de la ciutadania s’està evitant l’aparició de tensions i de conflictes en la societat, en una qüestió tan divisiva com aquesta.

“Federalistes d’Esquerres” estem a favor de l’expressió de la voluntat ciutadana en un referèndum, com a mecanisme del procés de solució del problema plantejat. Un procés, com a mínim, d’àmplia reforma constitucional i de redefinició del paper de Catalunya dins l’estat només pot dur-se a terme si culmina amb l’expressió decisiva del vot ciutadà. I per això no creiem en un referèndum inicial com el que es proposa, de tipus “veniu a votar i després ja veurem què passa”: un referèndum no és un enquesta d’opinió per saber què pensen els catalans, sinó un mecanisme de decisió final, en què la ciutadania aprova (o rebutja) la proposta que els hi fan les institucions. I això només es pot fer en unes condicions de qualitat democràtica que, avui, no es donen.