Per què diem ‘dret d’admissió’ quan realment són barreres d’actitud?

En general, quan sentim parlar de barreres pensem en les barreres arquitectòniques i comunicatives que pateixen especialment el col·lectiu de persones amb discapacitat física i sensorial. Tanmateix, les persones amb discapacitat intel·lectual es troben amb altres tipus de limitacions, menys físiques però més subtils.

De fet, aquestes persones, en moltíssimes ocasions, no poden decidir lliurement en cap àmbit de la seva vida i, com s’ha evidenciat darrerament, en la del lleure, tampoc. Les limitacions en habilitats socials i les reduïdes  relacions d'amistat són, entre d'altres, factors que fan imprescindible ajuts tècnics, acompanyaments, adaptacions, espais i serveis específics a aquestes persones. A més, el desconeixement per part de les famílies i/o un tractament infantil i sobre-protector redueix les oportunitats de lleure a l'àmbit familiar i es perden oportunitats d'interacció social. Aquestes limitacions entren dins del grup de les anomenades barreres actitudinals. 

Les barreres actitudinals són les més complexes de vèncer, ja que tenen a veure amb el comportament de la resta de la societat en la seva interacció amb les persones amb discapacitat. Unes vegades per desconeixement i d’altres per convicció, es tendeix a tractar-les amb  inferioritat, llàstima, infantilisme i fins i tot amb certa “adoració” quan es sobrevalora les que  surten del rol socialment establert. Tots són tractaments ben allunyats  del desitjat tracte normalitzador.  Els  més extrems, en tant que més excessius i excloents, demostren actituds i comportaments basats en menyspreus, prejudicis, rebuig, ridiculització, indiferència… provocant així una discriminació directa, absurda i gratuïta que pateix especialment el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual.  

Els casos en què queden al descobert determinades barreres actitudinals no són tan freqüents, o, si més no,  són menys evidents i  estan envoltats d’una subtilesa que els fa passar, de vegades, desapercebuts. Tanmateix, quan s’arriba a  la  seva percepció, són especialment dolorosos per l’afectació directa a la part més emocional i a la dignitat de la persona amb discapacitat i, per extensió, als seus familiars o cuidadors.  

Els mitjans de comunicació es fan ressò de les denúncies socials i així ens arriba, entre d’altres, la recent notícia d’un grup de persones amb síndrome de Down als quals se’ls havia anul·lat hores abans la reserva d’hotel per ser “minusvàlids” i en van ser coneixedors quan hi van arribar.  I aquest no és un fet aïllat. Es coneix algun cas en què no s’ha pogut realitzar una reserva de grup amb l’excusa per part de la direcció que poguessin molestar o mostrar agressivitat envers la resta de clients. Ha succeït també que, una vegada allotjats,  el tractament ha esdevingut totalment discriminatori. Així es refereix la coordinadora de lleure d’una fundació de persones amb discapacitat intel·lectual al tracte rebut en dos hotels diferents per part del personal com també per alguns hostes. Denegació d’accés a bars o discoteques  a persones amb cadira de rodes o a persones que no responen als “cànons físics habituals”, confusió (intencionadament o no) de persones que deambulen o parlen amb dificultat amb persones en estat d’embriaguesa, o al·legació d’aforament complert només al grup de persones amb discapacitat i no altres clients, són només unes quantes mostres reals d’aquesta discriminació. 

La il·legal vulneració del “dret d’admissió” es troba al darrere d’aquests fets i les seves denúncies. El sentit comú entén que no pot  prevaldre el seu exercici per sobre del respecte a la dignitat de les persones. De fet, la llei explicita que aquest dret no es pot exercir de manera discriminatòria. Si es considera vulnerat el dret d’admissió caldrà reflectir-ho al llibre de reclamacions o interposar denúncia a l’oficina del consumidor i/o a la policia municipal o en un altre cos de seguretat. A més, és prioritari informar a alguna organització del sector perquè es pugui fer ressò als mitjans de comunicació i a les xarxes socials i que, així,  acumulin casos que es converteixin en arguments capaços d’incidir en la modificació de les lleis. En aquest sentit treballa actualment Dincat, organització a la què la nostra Fundació pertany, demanant la revisió de la Llei del dret d’admissió.  

Des d’un punt de vista operatiu ens preguntem si cal especificar les característiques de les persones per les quals efectuem una reserva d’hotel, una sala d’espectacles, un restaurant, un museu... Com assegurar-nos que no rebrem un tracte discriminatori?  Com evitar sorpreses desagradables? Com, en definitiva,  protegir la dignitat dels  nostres usuaris?  És evident que no semblen qüestions gaire lògiques, però, de tant en tant, determinats successos ens conviden a pensar-hi. En qualsevol cas, si hi haguessin respostes, que no n'hi ha,  mai podríem controlar el comportament de determinats clients, públic o usuaris d’establiments o serveis. 

Així, doncs, tot i que el més acurat ordenament jurídic, la més innovadora tecnologia, l’eliminació  real de barreres  físiques, comunicatives i personals i els nous models d’abordatge de la vida de les persones amb discapacitat redueixin  la discriminació, aquesta, tindria assegurada la seva continuïtat a causa de les barreres actitudinals. I és que la seva eliminació passa, necessàriament, pel canvi de mentalitat, (el "matalàs” que es pot  deformar però que tendeix a la seva forma original), l’increment de l’empatia  i la sensibilització d’una part de la ciutadania. Molta feina a fer...

Montse Zurera
Treballadora social de Mas Albornà