Un estiu molt calorós

Aquell estiu va ser molt calorós. Es van assolir temperatures de rècord, tot i que la calor ja la portàvem dins. La gent acabava de passar un llarg hivern, que va ser molt dur, especialment per a la ciutadania de Catalunya. S’havia acabat La Riera, el Barça va tenir una temporada nefasta i havia dubtes més que raonables sobre la renovació de Neymar. A més, aquell hivern va ser el de l’auge de las plataformes de televisió com Netflix i la gent s’empassava una sèrie darrera l’altre, excepte el període en què la ciutadania s’aplegava per veure el Telenotícies, l’espai televisiu més vist a Catalunya.

A principis de juliol va fer molta calor i restaven poc més de dos mesos per anar a votar. Catalunya seria independent el 2 d’octubre gràcies a un procés modèlic que va endegar la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP arran de les eleccions del 27S de 2015. La CUP va obligar a Mas a fer un pas al costat; a canvi, el molt honorable va contraatacar escollint a Carles Puigdemont ─que es veu que era molt conegut a Girona─ per conduir el procés amb mà ferma. Més endavant, quan la jugada sortís com s’havia planificat, en Mas tornaria victoriós a agafar, ara sí, les regnes del país.

Ja érem a l’estiu, com diem, i tot anava segons el guió establert pels dissenyadors del procés. Malgrat les notícies que en els darreres mesos van sortir a la llum sobre l’espoli a la pàtria de la família Pujol-Ferrusola, res no va fer trontollar l’estratègia dels processistes, què ràpidament davant l’embargament de la seu de CiU i el cas Palau, no van trigar a canviar-se el nom pel de PDECat. Res a veure amb el passat. Trenquen els llaços amb el pujolisme i construeixen, en paraules de Marta Pascal, la seva nova dirigent, un “exercit de soldats” per defensar el procés.

I això de ser soldats, va inquietar a més d’un, tot sigui dit. La ciutadania catalana no és gaire d’agafar les armes; som demòcrates, cultes i, sobretot, pacífics, no com els de la Meseta, molt més violents amb les seves festes en què sempre s’acaba sacrificant gratuïtament animals, bé siguin toros o cabres.

Cal dir, però, que l’estiu no sempre és el millor moment per prendre decisions. I les llargues tardes de juliol també conviden a la reflexió profunda, la qual cosa en la majoria dels casos vol dir mirar-se la butxaca, a veure com van els estalvis. Ai, la punyetera crisi! Amb el que costa aixecar una família, amb el noi a punt de fer el postgrau als Estat Units. Això és el que devia de pensar, si fa no fa, el Jordi Baiget, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat abans no el destituís Puigdemont del seu càrrec per qüestionar públicament la fe en la celebració del referèndum. Això de que cal tenir “coneixement” és molt català. La meva mare sempre m’ho diu.

Desgraciadament, aquest només va ser la primera d’una sèrie de desercions que es van anar produint a les files processistes. Puigdemont va apartar del seu costat a aquells i aquelles que va veure més tebis, i altres van dimitir per pròpia voluntat. Això, no cal dir-ho, va tenir l’efecte de compactar l’exèrcit català, ara ja sí, format per homes i dones disposats a jugar-se el patrimoni per ser lliures i decidir el seu futur. Els processistes només volen a les seves files gent valenta, com ara en Jordi Turull, que va plantar cara ell solet als agents de la Guàrdia Civil que van irrompre al Parlament i a la Generalitat. Us recordeu de quan Gutiérrez Mellado va fer front a Tejero al Congrés? Doncs sembla que va ser el mateix. Dic sembla, perquè es veu que el moment en què el milhomes Turull es va encarar amb l’autoritat militar no va ser recollit pels mitjans de comunicació. Però això ja forma part de la llegenda de la creuada processista, necessitada de màrtirs i herois.

I la calor va continuar.

Cesc Vázquez
Periodista. Responsable de Comunicació a Podem Calafell