Yoko Ono, un estel a l’univers processista

A finals de juliol d’aquell estiu, la calor seguia asfixiant la ciutadania de Catalunya, de la mateixa manera que el Govern central ofegava els anhels de llibertat de tot un poble. I quan més defallien els processistes, va aparèìxer una notícia que va servir per revitalitzar el camí cap a la desconnexió. “Yoko Ono i Hristo Stóitxkov signen el manifest de personalitats internacionals perquè es deixi votar els catalans”, així ho informava VilaWeb el 24 de juliol. Yoko Ono? Aquella noia que anava tot de negre i ballava amb en John Lennon als estudis de Abbey Road de Londres mentre Paul McCartney tocava al piano Let It Be? I, és clar, van començar les bromes fàcils a les xarxes socials: “Yoko Ono va ser la culpable de la separació del Beatles i ara ho serà de la separació de Catalunya de l’Estat”. Comentari fàcil, tot sigui dit.

La veritat és que Yoko Ono és força coneguda a Catalunya. A l’endemà de la notícia, aquest cronista era a Llorenç del Penedès, a La Cumprativa del poble. I va sentir la conversa que van mantenir en Pere i en Joan a la taula del costat, mentre prenien un tallat.

– Has vist això de la Yoko Ono, Pere?

– I tant, Joan. Naltros, a casa, sempre hem sigut molt de la Yoko. Més que del John Lennon, fins i tot.

– A casa ens passa el mateix, tot i que la meva dona és més de la Núria Feliu.

Converses d’estiu, per matar el temps abans no arribava la esperada desconnexió amb l’Estat.

El cert és que, lluny d’estereotips, la Yoko Ono sempre ha estat una activista, a més de ser una de les més importants artistes d’avantguarda de la dècada del 1960 i considerada una de les artistes que més influència van tenir en la creació de la cultura punk. Al disc Some Time in New Yok City, de la John & Yoko Plastic Ono Band (1972), la Yoko Ono juntament amb el seu marit, feia una defensa aferrissada de la Angela Davis, activista afroamericana i política marxista que va estar relacionada amb les Panteres Negres i acusada d’assassinat i segrest el 1972. Angela Davis, precisament, ha estat una de les persones que s’han adherit aquest any al manifest Let Catalans vote, que es va publicar el 2014.

En aquell mateix disc, John y Yoko publicaven una cançó, que portava per nom The Luck of the Irish. La peça,entre altres coses, diu, més o menys:

“Mil anys de tortura i fam

Va expulsar la gent lluny de la seva terra

Una terra plena de bellesa i meravella

Va ser violada pels bandits britànics! Deu meu! Deu meu!”, etcètera.

Si la Yoko es va solidaritzar amb el poble irlandès, per què no ho havia de fer amb el poble català? És cert que no és pot comparar un amb l’altre, però els dos són o han estat víctimes d’un Estat opressor.

I així, poc a poc durant aquell interminable estiu, l’univers processista es va anar omplint d’estels. Primer, en Josep Guardiola, després la Yoko Ono… Com la pròpia constel·lació de Catalunya no donava per molt perquè la corrupció havia fet molt de mal entre les seves pròpies files, calia recórrer a esperits lliures i immaculats. Com ho eren en John i la Yoko, tal com deia el seu àlbum en solitari: Two Virgins, on es mostraven nus, com Déu els va portar al món.

I per què no donar un pas més i aprofitar les experiències viscudes per la Yoko? Sí, us ho explico. El 1969, John Lennon i Yoko Ono van fer una campanya a favor de la pau ─i en contra de la Guerra de Vietnam─, portada a terme des d’un llit de l’Hotel Queen Elizabeth de Montreal, Durant vuit dies, Yoko y John van estar ficats al “llit de la pau”, mentre Lennon composava Give Peace a Chance. Per què no aprofitar la idea per difondre el missatge processista arreu del món?

Anem a veure. Caldria buscar un John Lennon i una Yoko Ono entre les files processistes. El John, sens dubte, hauria de ser Lluís Llach. És un gran compositor i, segur que fa 45 anys no li hauria fet res que el comparessin amb ell. Ara bé, el problema el trobem a la Yoko processista. La Marta Pascal? No sé jo. La Carme Forcadell? No sé, no sé. I si hi anés al “llit per la independència” la Anna Gabriel? Ja sé que més d’un convergent es posaria les mans al cap, però no hi ha cap altra sortida, francament.

I la calor no afluixava aquell estiu.

Cesc Vázquez
Periodista. Responsable de Comunicació a Podem Calafell