Davant de la impostura

El ‘procés’ conduït pel govern Mas, primer, i ara per Puigdemont, està consistint en una sistemàtica desviació de l’atenció dels ciutadans, de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació. En lloc de parlar del que es vol dir, es parla d’una qüestió que està just al costat, que s’hi assembla, però que no és la mateixa.

En lloc de separatisme, es diu sobiranisme; en lloc de secessió, es parla d’un suposat dret a decidir; en lloc de discutir sobre la qüestió de fons (quina identitat política i jurídica per Catalunya en l’era de la globalització?), la inacabable discussió reglamentària sobre el procediment (el referèndum, les urnes i les instruccions als Mossos d’Esquadra); i podriem seguir.

I aquest terreny de discussió és còmode pel govern de Junts Pel Sí, per què li permet evadir donar detalls sobre el seu model futur pel país; però és també còmode, ide quina manera!, pel govern Rajoy. El govern central es pot refugiar en els arguments jurídics, en les infraccions de la legalitat, en la manca de competències o en els detalls de la llei de Pressupostos de la Generalitat; i tot això li va bé, perquè li permet esquivar les seves responsabilitats, tant de passat (sense les accions partidistes i irresponsables del PP contra l’Estatut del 2006 no seríem on som ara) com de futur: com abordar i resoldre el gravíssim problema avui en curs? Com oferir un projecte de futur, que pugui ser àmpliament compartit i que pugui donar resposta, almenys, a bona part de les reclamacions de la societat catalana, incloent els partidaris de la independència? La passivitat política del PP, el deixar podrir-se la situació sense proposar vies de sortida, és una estratègia política deliberada.

Això és temible: aquesta dinàmica, que és convenient per tots dos governs, té per objectiu deixar sense espai i sense aire la idea d’una alternativa. Aquest és el seu interès compartit: que no apareixi un moviment polític i social, d’àmplia base, que plantegi clarament com avançar cap a una reforma política en profunditat de les Espanyes, que no pot ser altra que completar la seva federalització. Per això, els grups i les forces federalistes hem de reforçar-nos, augmentar la nostra visibilitat i coordinar les nostres iniciatives. Els nuclis federalistes que ja existeixen o que s’estan creant ( a Andalusia, a l’Aragó, i aviat a Galícia, al País Basc o al País Valencià) tenim la responsabilitat de definir millor la nostra proposta, i de continuar arrossegant la presa de posició de forces polítiques i sindicals, com estem veient en els darrers dies.

Junts Pel Sí i el PP estan encantats de viure en la impostura del “procés”; al davant d’això, només la proposta federal permet construir solucions reals, en la direcció de l’auto-govern, el reconeixement, la cooperació institucional i la solidaritat. Davant la solidaritat entre els nacionalistes (que porten banderes diferents, però què importa!), l’única alternativa és la proposta federal.