Un ‘gran hermano’ amb molta molla

Resulta complicat certament fer un comentari d’una pel·lícula tan inclassificable com aquesta amb opinions per tots els gustos i on és possible faci falta veure-la més d’un cop per treure conclusions i captar essències. Clar que tampoc és fàcil visionar-la més d’un cop.

Darren Aronofsky el coneixem fonamentalment per Cisne negro i no resulta fàcil tampoc que una productora et doni 30 milions de dòlars per fer una pel·lícula com aquesta que en el fons és en bona mesura com un salt al buit. Confien està molt clar en ell i en aquest tipus de cinema.

Jo particularment no estic al costat d’admiradors ni detractors. És més, penso que la primera hora de pel·lícula de les gairebé dues que té el metratge, és molt interessant i molt ben interpretada per Bardem, Lawrence, Harris i Pfeiffer i on dins d’un anonimats de noms dels intervinents, es tracta en el fons de palesar la complexa i dificultosa en no poques ocasions convinença humana i més concretament, les relacions dins una comunitat o col·lectivitat.

Lawrence és la dona, la mare de la pel·lícula una dona molt terrenal, bíblica gairebé, molt senzilla que tracta de fer feliç al seu marit, un Bardem poeta en una important crisi creativa, els dos aïllats en una casalot en mig d’un bosc, també ple d’incertesa i anonimat, malgrat que llunyà als misteriosos de pel·lícula de terror.

A mesura que avança la pel·lícula van arribant a la casa personatges que fan bo allò "d’hostes vingueren que de casa ens tragueren", i que malgrat l’exasperant actitud de la dona que intenta per tots els mitjans que aquests ocupes peculiars ben i estranyament ben mirats pel marit, però odiats per ella que lluita per la seva expulsió de la llar, la cosa es complica per moments perquè venen uns, porten els uns a altres com la parella de fills a la cinta de Pfeiffer i Harris, i tot acaba amb una traca considerable que deriva en una pel·lícula gore on les relacions entre el personal es torna bastant truculent i una casa particular molt discreta s’acaba convertint en un "Gran Hermano" versió pel·li de terror mental i material.

Com dic però, la primera hora resulta molt interessant, ens manté garratibats a la butaca, observant, interioritza'n la natura humana i la dificultosa convivència. No hi ha pauses, hi ha un tremolor generalitzat, una atenció captivant del que passarà en cada instant, un esclat d’emocions que pas a pas omple la pantalla, i ens impedeix fer un badall. Però arribats ja a la mitat, el que era nou, expectant suggeridor i fer a cert punt enriquidor, es torna reiteratiu, la capacitat d’innovar el vist i de sorprendre, ja no convoca ningú i som molt conscients de què aquest profund enrenou pot convergir en qualsevol situació per diabòlica que sigui i no té ja la grapa que té la primera hora.

No és que perdi força, el que em diríem col·loquialment com gas, però perdem interès, hem descobert plantejaments i situacions i ja estem fora desconnectats de el que allà succeeix.

En qualsevol cas, es una raresa parcialment aconseguida que recomanaria si sabem qui és Aronofsky, si sabem els territoris que l’interessa explorar i si entrem en aquests jocs de ser violentats i torturats per la psicologia dels personatges que no és sinó la vida mateixa, la que malauradament molts cops ens hi veiem abocats a viure.

Es una bona molt bona pel·lícula sobre les emocions, sobre reaccions, sobre quotidianitats humanes, una bufetada a la cara a ple dia, sense vergonyes, un cop de puny continuat al fetge, i una pel·lícula irregular i discutible quant a la seva qualitat cinematogràfica sols parcialment aconseguida i per tant amb una escletxa oberta a certes mancances i deficiències.

USA 2017
120 m
6/10