Una dona, una mirada, una sentència

Arribades aquestes dates i amb la mirada posada a les nominacions als premis Oscar del proper dia 23, arriba l’hora com no podia ser d’altra manera de començar a fer especulacions.

Per mi malgrat tot, no n’hi a masses a fer. De les diverses pel·lícules que poden optar al premi a la millor pel·lícula de parla anglesa en tinc dues entre cella i cella, malgrat que l'única que no he vist encara i que s'estrena ara “Los archivos del Pentágono”, evidentment no sé que pot donar de si.

D'una banda, La forma del agua, de Guillermo del Toro i que comentaré en un altra ocasió, m'ha agradat força. Però sense dubte i la que aquí ara comentaré, per a mi és la gran favorita Tres anuncios en las afueras.

Es tracta d'una gran pel·lícula. Em recorda a la Comancheria de l’any passat, no per la temàtica sinó per aquest regust de western que tenia aquella i aquesta, però Tres anuncios en las afueras és més completa que Comancheria, té més registres i fonamentalment molta més profunditat i mala llet. Gran interpretació de Frances MacDormand en un paper que li podria valdre un altre Oscar a la millor interpretació (de moment ja el Globus d’Or). El d’una dona afligida per la mort de la seva filla que necessita reparació, conèixer qui la va assassinar i que entén que la policia de l’indret no fa res per esbrinar l'autor del crim. Dona aspre, dura, però amb una humanitat molt lloable malgrat que profunda i endormiscada.

Aquesta trama dóna lloc a un reguitzell de passions soterrades i epidèrmiques que transiten en tot moment en tots els personatges, des de una crítica punyent a uns acudits de comèdia negre realment antològics, on tot i malgrat certa coralitat, la protagonista és el nus d'enllaç i conclusió de totes les situacions que s'esdevenen. La pel·lícula està molt ben mil·limetrada, calculada, sense que en cap moment decaigui el ritme de la mateixa, i on no sobren ni manquen situacions i on no s’acusen desequilibris. Propera a les dues hores de metratge es veu amb gran agraïment i sense possibilitat de cap tipus d’esgotament ni tan sols mínim. Diàlegs molt ben treballats, gran ambientació rural, decrèpita, malsana, i interpretacions sublims, si bé en alguns moments amb algun rampell de guió un pel travat però que mai fa ressentir el conjunt.

L’Amèrica profunda en un indret quasi un descampat, una petita ciutat on tothom es coneix, cobra vida, es palpa una pulsió en cada instant al voltant del compliment dels deures morals i de les obligacions marcades pels deures professionals, amb incisions puntualment racistes que són molt pròpies malauradament en petites ciutats no ja tant en les populoses aglomeracions nord-americanes.

Aquesta amics és una gran pel·lícula conjuntament amb la de Del Toro, per mi les dues grans favorites a l´Oscar a la millor pel·lícula (a l’espera de veure la de Spielberg). Però està clar que aquí també hi ha no sé si política o joc soterrat, perquè l’any passat se’l va endur Moonlight, quan hi havia tres o quatre cintes bastant millors. (Hasta el último hombre, la que més).

Cal no absentar-se de la sala de cinema per veure aquesta meravella fílmica i en els dies vinents quan arribi, la de Del Toro, perquè en el vell mig d’un any cinematogràficament fluix tant a nivell majors com a cinema espanyol, no cal estalviar esforços ni diners quan arriba una bona ocasió. I aquesta ho és, i molt. La pel·lícula ha guanyat ja el millor guió a Venècia o els Globus D’Or a la millor pel·lícula (drama), guió, actriu i actor secundari.

Tres anuncios en las afueras
USA 2017
112 m.
8.5/10