Dues imatges vilanovines, a mena de fotografia

Som l’any 1812, els exercits de Napoleó han ocupat Barcelona. Essent el litoral pas esquerrer per a les tropes, aquestes preferien circular per Vilafranca. Un ampli sector de la classe benestant barcelonina s’ha instal·lat a Vilanova i la Geltrú a la qual s’hi arriba per mar, esquivant els soldats, pel camí mariner. A la Casa de Comèdies, coneguda pel seu antic nom, la Sala, s’hi ha instal·lat la companyia de Josep Robrenyo, titular del Teatre Principal de Barcelona. Robrenyo és un dramaturg liberal que més endavant es distingirà per l’aferrissada adhesió a la constitució de Cadis. De moment a la Sala, la Casa de comèdies de Vilanova, hi representa divertits i sarcàstics sainets on tan es parodia als agres absolutistes com els esnobs francòfils. Robrenyo i la seva companyia s’han instal·lat a l’Hostal Nou del carrer Major, cantonada de les Premses, vora el neoclàssic palauet dels Papiol. Als esvalotats salons de l’hostal cada nit s’hi barregen els més joves dels exiliats barcelonins amb els naturals més abrivats o barrilaires de la  vila; també amb els estrafolaris actors i actrius de la companyia de Robrenyo i algun espia dels francesos o de la Junta antinapoleònica de Lleida. Les nits es feien llargues pels carrers que duen a l’emmurallat hort dels carmelites, on des de l’any 4 del nou segle s’hi alça la Sala. Acabada la funció de la companyia el cafè del local rivalitza amb el bigarrat saló de l’hostal Nou. Malgrat la guerra, la població que usdefruita la Sala és acceptablement feliç.

Unes dècades després, el dia 3 de gener de l’any 1836 els trabucaires de mossèn Benet, sacerdot carlista i els facinerosos del Ros d’Eroles, capità de lladres, havien assaltat la vila de l’Arboç del Penedès al crit de: «Foc a l’Arboç!» El dia 5, travessant les serres que separen el litoral del pla interior, les mateixes tropes de proscrits es proposaren assaltar Vilanova i la Geltrú pel cantó de muntanya. Vivaquejagen passat Canyelles entre la pineda rasa de la font d’en Bonet i el coll de Ferran, a les envistes de la vila costanera. La matinada del dia 5, amb un fred que pela, Josep Rafeques, cap de la guarnició local, foragitat amb presses i recança del llit de la casa on s’hostatjava, al carrer de santa Madrona, malhumorat, s’engiponà l’uniforme i calant-se el ros blau i vermell, travessà el Palmerar eixint foramumurs per la  Porta dels Gitanos. A un tir de fusell la Creu de Xirivia assenyalava el camí de Ribes, més amunt, des de la torre del Plats i Olles, tot semblava tranquil; encara més lluny blanquejava la Torre de l’Onclet, i cap allà el final, on arribava la vista, el coll de Ferran, tranquil també... tranquil, què dieu! Pels costers del vell camí de Vilafranca, vora la masia En Frederic, omplint marges i feixes, els bandolers del Ros d’Eroles, de Mossèn Benet, del Pixot, del Llarg de Copons, del Degollat, tots junts, armats al crit de: foc a la Vilanova! davallaven esperitats. Esverat, l’elegant oficial no s’ho rumià més, clavà amb ferocitat els esperons al flanc del bai que el sostenia i galopà esperitat a donar-ne part al Consistori. Es barren les portes de la vila, i es crida a l’arma les forces vives, i s’anuncia a toc de campanes el Som Atent. Plegats, tots els convocats es concentraren davant la Sala, l’edifici que s’alçava a l’hort dels carmelites destinat, entre altres funcions, a reunir els ciutadans en ple per adoptar les mesures necessàries per l’esdevenidor de la vila. Aquell dia de gener de 1836, decidiren resistir als carlins i per demostrar-ho fefaentment convocaren els músics locals a la Sala. Els músics assajaren unes quantes peces per finalment escollir-ne una que la sabessin tots. I en formació musical es plantaren davant els carlins per interpretar, en senyal de desafiament i voluntat de resistència, l’Himne de Riego símbol dels liberals de tot l’estat espanyol a partir de 1820.