La setmana de 7 dies ens ha quedat curta

Aquest passat cap de setmana vaig estar amb un grup d’estudiants d’anglès a la zona de Wales, en un poble costaner. Una de les primeres coses que ens varen sorprendre és que entre dos quarts de cinc de la tarda i les sis totes les botigues tancaven les seves portes. A partir d’aquesta hora el carrer quedava buit. Més tard depèn si era festiu o laborable podries veure com hi havia una mica de gent pels carrers i places.

Un dels pilars bàsics perquè la nostra societat funciona és començar a anar marxa enrera i fer un horari d’establiments on tothom pugui practicar el que s’anomena conciliació familiar. En aquestes grans superfícies que treballen 12 hores continuades i no tanquen fins a les 21 o 22 hores és complicat que la gent pugui gaudir de la seva família, amic i entorn social.

Abans no hi havia aquest costum de tenir tantes hores oberts els establiments, però a mesura que els grans establiments ho han fet perquè s’ho poden permetre per varietat en el torn del personal s’hi han anat afegint altres establiments que no gaudeixen dels seus avantatges.

No és molt normal anar un dia qualsevol a les 9 de la nit a buscar el pa per sopar, ni a tres quarts de deu de la nit comprar-se uns pantalons que potser has d’estrenar al cap d’una setmana. Això necessitaria una regulació estatal perquè fins que no hi hagi una llei que obliga a aplicar aquesta mesura ningú serà el primer que ho faci pel tema de la competència. En algunes localitats s’han portat a terme proves, però no han passat mai d’aquí perquè la consciència popular pensa que com més hores està la porta oberta més diners pots fer. Això té les seves particularitat i depèn de moltes coses com l’especialitat, la zona, la competència entre d’altres.

Nosaltres estem abocats a viure una vida frenètica encara que estem de vacances pensant que hem d’aprofitar cada segon al màxim perquè sinó el perdem del nostres sac de vivències. Tots tenim massa present que la gràcia de tot plegat està en la fi de les coses, però massa cops oblidem el camí. Gaudir d’aquest camí que ens mena a les coses és un dels esports més bonics i reconfortants que trobem avui en dia al mercat.

Els horaris que fem avui en dia no porten enlloc. Per entrar en els horaris anglesos hauríem de canviar moltes coses, però de mica en mica tots en sortiríem guanyant. Un gran exemple són les 4 hores que molts cops parem al migdia per dinar. És una franja de temps molt àmplia que potser seria més rendible per tots fer una pausa d’una hora i tornar a la feina. Llavors la resta d’hores les podries aprofitar a la tarda per treure més partit a la jornada. Aquest canvi d’horari hauria d’englobar tota la societat des de les escoles fins als espectacles teatrals i musicals. A Londres a les 21 hores és per a molts com aquí les 4 de la matinada, perquè aquest tipus de propostes d’oci comencen a les 18 o 19 hores, tot just després de sopar.

Una de les coses que jo estic molt meravellat és veure un gran supermercat del Vendrell un diumenge de juliol ple a vessar de gent comprant. Això fa uns pocs anys era una cosa que no estava en les nostres ments. En aquestes hores quan cau la calitja, la gent ja no va a la platja o a fer un vermut a l’ombra. La gent marxa a comprar per tota la setmana.
Potser si que no té més hores lliures a la setmana fer omplir la nevera, però recórrer a un diumenge al matí també és una cosa molt greu que s’ha de tenir en compte.

Al pas que anem ens haurem d’inventar un dia més a la setmana perquè amb els que tenim no podem fer realitat el precepte bíblic de descansar en diumenge. Se’ns han quedat curts i alguna cosa s’haurà d’inventar perquè l’home pugui reposar un dia almenys perquè amb el ritme que portem i els avenços que tenim la cosa se’ns ha quedat obsoleta.

Potser algun savi descobreix que la setmana són de vuit dies i ens toca canviar tot el calendari perquè de persones il·luminades en podem trobar a tot arreu i sempre. Aquesta és la gràcia de tot plegat.