En cuerpo y alma

El cinema hongarès recent ha fet fortuna. El Hijo de Saul, Jupiter´s Moon i ara aquesta En cuerpo y alma per citar-ne tan sols algunes, són destacables, punts d'inflexió. Aquesta darrera que va guanyar el Festival de Berlín del 2017, potser no era la millor pel·lícula de l'edició, però si constitueix una obra molt apreciable. Un relat que pot conjuminar a part iguals, extravagància, serenor, sensibilitat i calidesa. Una pel·lícula d'una elegància també fora del normal on malgrat està lluny de qualsevol classicisme ens acosta d'una manera sublim a una poètica digne d'elogi.

Sota una aparença simplista i molt insignificant, ens endinsa en l'univers cada cop més complicat però alhora més arrelat de dues personalitats, ell discapacitat i ella autista, en una història d'amor tan estranya i inversemblant com encisadora, i que manté l'interès al llarg de tota la projecció. És una d'aquelles pel·lícules que hauria signat el mateix Aki Kaurismaki, i que conté en bon nombre d'escenes que es podrien concloure amb un tall tan sec com el d'un ganivet ben esmolat com és el cinema del director finès. Però aquesta història d'amor, és molt senzilla, ingènua, però que conté un potent elixir que és aquell que ens unta de saviesa, de reflexió de tenacitat, del que ens diu que somiar pot ser gratuït però mai de manera irreflexiva o buida. Un acostament a la trivialitat però també a moment de la vida tràgics (o quasi) de brutal realisme, on el dia a dia acarona la cara però alhora et dóna una forta ganivetada a l'esquena.

Es com diu molt bé el títol, una pel·lícula de molt cos, però de tanta o més ànima que ens demostra en el fons que qualsevol cosa que un desitgi pot arribar a ser veritat. No estem en el somni americà, sinó una cinta hongaresa, però d'un mestratge i una reflexió molt profunda. Grans interpretacions en uns personatges que estan tan lluny de nosaltres que costa entendre i que alhora ens el sentim tan propers i tan amicables.

Molt recomanable. Molt bona.

EN CUERPO Y ALMA

HUNGRIA 2017

116 m.
8/10