L’ordre del dia

Impactant novel·la que va guanyar el premi Goncourt, de fet és una narració molt breu, no arriba a les 140 planes. El fil conductor són un seguit de narracions i capítols que podrien esdevenir reportatges per si sols del moment històric en que succeeixen alguns ja coneguts però re-interpretats que portaran posteriorment al desastre de la guerra mundial. Algunes reunions d’empresaris, el paper de l’oficialitat de l’exèrcit alemany, els problemes logístics de l’exèrcit, alguns sorprenents. El llibre està escrit amb habilitat i també amb una brillantor estilística que fa que sigui sensacional. No és una nova novel·la sobre la guerra ni una novel·la sobre determinats protagonistes sinó s’intenta explicar l’ambient polític entre els que portaran després a Europa a la situació de pre-guerra.

Éric Vuillard és nascut a Lió en 1968, és escriptor i cineasta. Entre els seus llargmetratges destaquen Mateo Falcone i L’homme qui marxi, que van obtenir un excel·lent acolliment després de les seves presentacions en el Torino Film Festival. Igualment és autor de les novel·les Conquistadors, La bataille d’Occident i Congo, per les quals va obtenir, respectivament, el Premi Ignatius J. Reilly, el Premi Franz Hessel i el Premi Valery Larbaud. La seva última novel·la, Tristesa de la Terra, ha estat unànimement aclamada a França, on va ser finalista del Premi Goncourt. Premi que ha guanyat ara amb “L’ordre del dia”

Éric Vuillard ha generat un altre tipus de novel·la històrica. No forma part d'aquest encreuament entre reconstrucció del passat posant-hi els personatges i posant-hi la necessària dosi de ficció que lligui amb la  pròpia experiència de l'autor, però tampoc executa la seva narració sense posar-hi part de  ficció.

Amb la seva anterior novel·la arribada a Espanya, Tristesa a la terra, ja havia demostrat un potent interès literari en la història i una forma pròpia de narrar-la. Amb la breu i intensa L'ordre del dia guanyadora del Goncourt, certifica la seva aposta amb èxit.

La novel·la comença amb la narració de la reunió que a l’any 1933 va reunir els 24 industrials més importants d’alemanya amb Goering i Hitler, en la reunió els dos jerarques nazis comminem els industrials que financin les campanyes dels nacionalsocialistes. El dubte dels industrials a fer-ho és trencat per Gustav Von Krupp, que era el magnat de l’acer, que després de sospesar les possibilitats, valorar els beneficis i els inconvenients a nivell empresarial i econòmic, aporta un milió de marcs a la campanya política. Aquell pas endavant fa que la resta de reunits també aportin diners.

La novel·la finalitza a l’any 1944 mentre l’exèrcit alemany desarborat i ja amb la sensació de derrota va retrocedint i acaba fent-se fort al mateix Berlin. L’industrial alemany sopa a casa seva i recorda les morts dels treballadors forçats que han treballat com a mà d’obra ben barata a les seves indústries, en concret recorda la fàbrica de Berthawerk, fàbrica que porta el nom de la seva dona Berta, on hi van treballar presoners del camps de Buchenwald, dels més de sis-cents treballadors que hi van anar a parar només en van sobreviure 20. El negoci però va ser rentable malgrat la guerra, els morts i els desastres que va provocar. La indústria seguiria i encara farà més beneficis. La gran paradoxa és que aquelles grans corporacions industrials que sopaven amb Goering i Hitkler i van pagar les seves campanyes  -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc de privilegi econòmic i en els nuclis del poder alemany on es couen les grans decisions per Europa i pel món als inicis del segle XXI.

Aquesta complicitat que denuncia l’autor es mesclen amb altres episodis de la guerra com per exemple la manera com es produeix l’annexió d’Àustria, amb els durs enfrontament entre el canceller Àustric i Hitler, el primer  contrari a que Alemanya s’annexionés el país i l’obsessió de Hitler de fer-ho. Els debats entre els membres del govern d’Àustria, les converses entre els governs i al final tira pel dret i ocupa Àustria, i es dona el fet del col·lapse que es produeix a la frontera quan els tancs alemanys queden aturats per manca de previsió i organització i es genera un caos que desmenteix la precisió de moviments de l’exèrcit alemanys tant elogiada.

L’Ordre del dia, és uns seguit d’imatges, de postals en que l’autor ens presenta el naixement i progressió del nazisme com una opereta que acaba tràgicament, fa dissecció dels grans jerarques dels nazisme, els ridiculitza i els fa treure les seves misèries.

Malgrat això l’autor és conscient del mal que van fer a la humanitat. També però per l’actitud gairebé indiferent dels líders europeus d’aquell moment des canceller austríac Schuschnigg que s’oposa a l‘entrada alemanya però que acaba acceptant-t’ho o el paper dels anglesos Halifax, o de Chamberlain, ... o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre que amb comèdies diplomàtiques no van fer el necessari per impedir l’avenç del nazisme a Europa.

Una manera original, diferent de les vistes i llegides fins ara, d’acostar-se a la guerra europea. Flaixos que donen idees de com va esdevenir els moments previs a la guerra.

Molt ben escrita i narrada, to irònic en ocasions i descripció d‘imatges gairebé còmiques com l’embús dels tancs a la frontera alemanya o la tràgica persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels líders polítics del moment a Europa.

Imatges gairebé cinematogràfiques, es nota la procedència d’aquest mitja de l’autor.

Magnífica.

L’ordre del dia
Éric Vuillard,
Premi Goncourt
Col·lecció el Balanci. 789
Edicions 62
Barcelona març 2018