Crònica del primer cap de setmana del Festival En Veu Alta

El passat divendres 8 de juny va començar el Festival En Veu Alta , l’EVA, que enguany celebra la seva catorzena edició al Penedès. Un inici més reivindicatiu que mai, amb un concert de la Lídia Pujol, a la Plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní, recordant-nos les petites revolucions, la valentia de ser com som. Una estona abans, a la inauguració institucional  la Jordina Biosca, directora del Festival, reclamava l’oralitat, la paraula, el petit format, com a mecanisme de creixement cultural, intel·lectual, personal, i la necessària defensa que se n’ha de fer per evitar que la globalització i  la uniformització acabi amb la nostra pròpia idiosincràsia. 

Aquest any l’EVA ens ofereix una cinquantena d’espectacles, repartits entre el 8 i el 17 de juny, en indrets curosament escollits a bona part dels municipis de l’Alt i el Baix Penedès. Llocs singulars que garanteixen l’atmosfera ideal perquè la paraula, el gest i el to, ens arribi precís a  cadascun dels espectadors.

Vaig fer-me el propòsit de seguir tots els actes possibles, passar el cap de setmana anant d’un poble a un altre, d’un espectacle a un altre, intentant capturar l’ànima de cada un d’ells.   Veure als més menuts amb aquelles carones atrapades per la màgia de la Diana Kerbelis, viatjant per la república dels contes del Jordi Font, ballant davant el drac il·lustrat del Col·lectiu Gargot.  El conte, el ball, la cançó, els hi fa néixer una necessitat que tot just descobreixen, la necessitat de fer volar la imaginació,  la de la paraula dita o cantada, que ben alimentada els durà, ben segur, a indrets meravellosos.

Com meravellós és el viatge  que la Teresa Sánchez-Roca feu, i tornarà a fer, pel país de l’Alícia, tants enigmes, tants detalls, tanta passió transmesa. Com la de la ruta pels patis de Sant Sadurní, en els que en Jordi Muixí  ens feu beure poesia i cançó, vi, raïm i terra,  la Rosa Cadafalch ens feu tremolar amb textos de la Montserrat Roig i l’Héctor Urién ens començà a seduir, i ho continuà fent durant tres dies,  amb els millors relats de les Mil i una nits.

Si Mossèn Alcover hagués alçat el cap i vist als immensos Toni Gomila i Catalina Florit explicant els Peccatum que ell va decidir excloure de les rondalles mallorquines,  comprovaria  amb alegria  que la tradició oral no ha deixat  d’existir, ans al contrari, ara va acompanyada de  llums led i escenari. I, sobretot, recordar que encara tenim la possibilitat de gaudir el proper divendres de l’Acorar d’en Gomila a Llorenç del Penedès.

La nit més màgica de tot el festival probablement és la nit al cementiri de Sant Sadurní,  sis espectacles entre nínxols i xiprers, en els que has de fer un pacte amb el diable per intentar gaudir-ne al màxim. En aquesta edició van ser el  violí a pedals de Joange,  les històries de l’àvia de la Sherezade Bardají, les de l’inigualable Yoshi Hioki, els relats de l’Héctor Urién,  la fantàstica cruïlla de la Cia A2manos amb festa nocturna inclosa,  i el vídeo art de l’Eulàlia Valldosera.  Afortunadament l’EVA ens ofereix més oportunitats de gaudir dels artistes, perquè la nit és curta i la fam d’històries és llarga.

El diumenge, altra vegada a la capital del cava, fou per la gran glosada, fer el vermut, rient, al  compàs de la paraula i la gran capacitat improvitzadora de la Laia Pedrol, en Titot i en Ferriol Masip, reptats per en Ponicano Martí, i musicats per en Pau Vinyoles.  Qui fos capaç de cantar i improvitzar així de bé, dèiem admirats bona part del públic

Queda encara la meitat del festival, espectacles per a infants i per a adults, repartits pel territori penedesenc, amb artistes com l’Assumpta Mercader , l’Arnau Vilardebó, la Sandra Rossi, l’Alberto San Juan, la Cristina Mas, la Núria Martínez-Vernis i en Martí Sales, i una llarga llista que continua i que podeu trobar  al programa. 

L’EVA s’ha consolidat  com a proclamador de la necessitat de la tradició oral, la que requereix proximitat i interacció entre l’artista i el públic. De l’observació atenta  d’aquests dies, diria que l’èxit de l’EVA rau en la direcció, l’elecció dels participants, el llistó és alt i mai deceben; en la professionalitat de tot l’equip;  i en la gran tasca de la xarxa de voluntaris que col·laboren, amb molta complicitat, a cada municipi. 

Dissabte al migdia, a la plaça vella del Vendrell, davant el fabulós carro de contes de la Diana Kerbelis, una senyora, molt gran i encongida,  em deia que era massa vella per escoltar contes, li vaig respondre que  els contes no tenen edat, va mirar-me fixament   i em va picar l’ullet. Encara som a temps, d’escoltar, de gaudir i d’assegurar-nos que el conte, el relat, l’espectacle proper continua essent una manera meravellosa de fer-nos somniar, de reivindicar i de viure. Fins diumenge 17, al Penedès, pomes grogues i EVA.

Anna Tomàs Mayolas