El risc d'una sanitat infrahumana

En els últims anys la nostra societat ha vist perdudes diverses batalles, que han reduït la nostra qualitat de vida, perden a poc a poc grans conquestes socials. Una d'aquestes lluites ben podia estar relacionada amb la sanitat. Aquell dret bàsic i universal, però alhora humà, reconegut en nombroses normes nacionals i internacionals. Declaració Universal dels Drets Humans, el Reglament Sanitari Internacional de l'OMS o la Carta Social Europea, entre altres. És reconegut com a dret imprescindible per la garantia de la dignitat humana. Per tant podríem concloure que el marc legal i de drets regulars ens obliga a garantir l'accés als serveis que garanteixen el dret a la salut.

Des de l'any 1985, amb la "Ley General de Sanidad", a Espanya totes les persones teníem dret a l'atenció sanitària pel fet de ser ciutadanes i residir al país. Això canviaria el 2012 on el "Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestacions" del Govern Rajoy trenca aquest dret i fa un complet canvi de model. Va eliminar la universalitat de l'atenció sanitària. I amb el que torna a lligar el dret a l'assistència a les rendes del treball. O sigui, a estar assegurat a l'Institut de la Seguretat Social, o ser beneficiari/a d'algun assegurat. I aquest canvi té rostres humans. Prop de 900 mil persones que van perdre, a tot Espanya, el dret a tenir targeta sanitària. La sanitat deixa de ser per tant universal i humana.

Podríem continuar fent un històric global, però aterrem a casa nostra. La comarca del Garraf és una de les comarques amb menys inversió pressupostària en matèria de sanitat, i això evidentment comporta conseqüències reals. Si un té la mala sort com la meva d'haver de trepitjar els centres sanitaris que trobem a la comarca amb familiars o amics, pot percebre de primera mà com afecta aquesta infrainversió. Hospitals sense llits disponibles on en urgències les lliteres amb malalts i familiars s'acumulen als passadissos, bloquejant o dificultant el pas dels treballadors, a més d'estar vulnerada la intimitat dels malalts. L'últim cop que vaig estar vaig hauré de dur coixins i mantes de casa, perquè el material estava exhaurit. Per contra trobem un equip de professionals eficients amb somriure i educació, que es veuen sobrepassats i molts cops doblant torns, però que fan una feina encomiable sense els recursos necessaris.

Perquè no ha estat possible revertir aquesta situació en aquests últims anys?, on teníem representants al parlament, no era una lluita lícita, prioritària i necessària? Fa molts anys que denunciem aquesta situació i la necessitat d'una actuació immediata. Evidentment que quan un exposa solucions sempre va per davant amb uns màxims com podria ser la creació de l'hospital, que recordem està pressupostat i signat, a manca d'intencionalitat política per fer-lo realitat. Però si les portes manquen tancades, no ens hem de quedar parats, hauríem de demanar inversions per la millora de l'Hospital Sant Camil o Hospital Sant Antoni Abat, però al cap i a la fi avançar en la qualitat sanitària pels nostres ciutadans i ciutadanes.

Aquesta pot passar amb menors inversions per la millora de les infraestructures, de l'organització, de més personal, de més recursos, etc. però també sobre la mobilitat cap als hospitals, la connexió de busos i els seus horaris que permetin accedir als centres sanitaris i aquesta millora sí que es troba en les nostres mans.

Necessitem com en tants aspectes un canvi radical, de model polític, d'aquells que trepitgen veritablement el carrer, més conscient de la realitat social que ens envolta eludint les negligències i els oblits, sense estatismes i amb cintura d'acció. Apostant per persones amb les idees clares i un projecte ben definit de futur i de ciutat, no podem viure durant més anys en aquesta inòpia que l'únic que causa és el malestar en la qualitat de vida dels nostres.