Comunicadors

Un sopar deliciós. Gent de la faràndula. I que en són de bona gent la gent de la faràndula! Tenen, això sí, un Ego ben potent sovint a flor de pell, però amb els anys els egos es van calmant. Alguns triguen més a diluir-se. Els més potents, els més patològics, perduren en el temps; són els que necessiten més de psiquiatres; alguns es poden arribar a suïcidar; alguns poden fer mal a la gent que els envolta.

Possiblement és el cas de Lluís  Pasqual, el dramaturg de mestratge inqüestionable, que ha deixat el Teatre Lliure per la demanda d'una jove actriu valenta que li va dir "però de què vas tu amb el teu autoritarisme i endiosament?" Això és el que sembla que va passar però  vés a saber tu... Ningú dels que treballaven ara amb Pasqual al Lliure ha sortit en la seva defensa. Igual alguna raó tindria la jove actriu. Veurem ara si la veiem com una actriu consolidada en el pas del temps o no en sabem més d'ella. Sembla, però, que és bona. En això ara se li diu tenir talent.

Vigilem les modes, tenir talent és expressió de moda, inclús els futbolistes són valorats segons el seu "talent " i també  vigilem els creadors de les modes. La moda és precisament això, una cosa que passa, que deixa de tenir valor i en el millor dels casos queda en la memòria col·lectiva. El que persisteix en el seu ús tendeix al classicisme. És com la sabata anglesa de cordons, de bona pell, que perdura. El peu quasi bé hi entra sol quan te l'has fet teva. Aquesta sabata no passa. La sabata més cara que m’he comprat a la vida era així. La vaig portar més de 15 anys, calor i fred,  màxima comoditat. Tres parells de cordons, dos cops al sabater del barri per fer li mitges soles, i noves sempre. Ara no n'hi han de sabaters de barri. Tampoc portem les sabates més de 15 anys. Patim més la imposició de les modes. Gaudim de menys qualitat? Tenim menys classicisme. Hem socialitzat més la vida. Hem homogeneïtzat més les modes, la vida.

Ara estem amb la modernització de les eines comunicatives. Una moda és  dominar les tecnologies de la comunicació. Sovint  me demano si és important el que es comunica o el que és important és com es comunica. És un bon comunicador! Sembla un elogi inqüestionable. Què comunica? Què diu? me demano de seguida. Com l'actriu bona, protestona, comunicarà  bé? I què comunicarà? Ben sovint els comunicadors o diuen ben poc o no diuen res, afortunadament no sempre va tot tan malament. S’utilitza el tuït i el wasap i si tens alguna cosa realment a explicar són males eines. Els missatges curts no són útils per els raonaments i, sovint, són font de malentesos. El missatge curt és útil per manipular idees, informacions, successos, tot plegat si té poc pes específic. Més m'estimo un llibre ben gruixut, farcit d'idees, que molts missatges curts que no diuen res i que la gent, bastanta gent, massa acostumada a llegir poc o a no llegir ja troba massa llargs els tuïts que no són curts. Fins aquí hem arribat ! Si vols que te llegeixin els tuïts tenen que ser més curts que els tuïts més llargs. Dramàtic i desculturalitzador. Me segueixo quedant amb unes bones sabates de cordons, cares, que durin molts d'anys. Si aconsegueixes fer-les  teves  -tot l’important exigeix un esforç i no s'ho acaben de creure avui els nostres joves- els peus t'hi entren sols i, finalment, te resulten més barates. 

De fet s'ha de ser realment molt bo, un fora de sèrie -i n' hi han pocs-, per poder comunicar alguna cosa abans d'arribar a una certa edat. He llegit d’una jutgessa del Tribunal Suprem del USA, jueva, com quasi fora l’esperable, que ja té 85 anys, que és plenament respectada pel que fa, pel què diu i per com ho diu.

També llegeixo a la premsa que diu coses d'un arquitecte italià, Fuksas, amb arbre genealògic divers i complicat, de 76 anys, que s'atreveix a assegurar que sobren polítics i que ens falten bons gestors. I jo m'atreveixo a contradir-lo parcialment. Jo, cardiòleg de poble, m'atreveixo a contradir a l'arquitecte mundialment reconegut i no perquè ell no pugui tenir raó sinó perquè la seva raó deu estar treta de context pel periodista manipulador, el de les entrevistes resumides per exigències empresarials. De fet, la meva tesi, no la de Fuksas, és que necessitem polítics que gestionin bé. Polítics realment solvents en les seves professions. Un polític que tan sols tingui un currículum  de polític de poc ens servirà. 

Al mateix diari en què es parla de la jutgessa Guinsburg i de l'arquitecte Fuksas, també es parla de l'Ernest Lluch, polític, economista prestigiat i home renaixentista. També  es parla de Vázquez Montalbán, polític i escriptor reconegut i periodista. Tots ells m’interessen. Per contra, tots aquests que accedeixen a la política des de jovenets sense haver recorregut camí professional mireu com poca cosa queda d'ells. Anem-hi pensant. A nivell local i a tots els nivells. S’ha d’accedir al món de la política després d’una experiència de vida viscuda i més aviat exitosa. Què has fet tu a la vida? Política, he fet de polític. Sí, però, que més? Silenci. Malament.