El ‘delicte de desobediencia’? del 6 i 7 de setembre de 2017

Ara que s’apropa el judici als ostatges que fa més d’un anys l’estat té a la presó de forma preventiva, els retrets al que va succeir al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre afloren una i altra vegada.                                                                 

Parlen de cop d’estat, d’atemptat a la Constitució i a l’Estatut, de subtracció dels drets del diputats, de clara actuació antidemocràtica per part de l’independentisme, de fractura social, de desobediència a la llei…                                       

Abans d’entrar a comentar aquelles sessions del Parlament, m’agradaria aclarir alguns fets previs. Segons la Constitució,   Catalunya,  Galícia i el País Basc, com a nacionalitats històriques, es preveu que el projecte d'estatut el realitzin tan sols els diputats i senadors de les províncies i ha de passar per un referèndum popular autonòmic abans de ser sancionat i promulgat (article 151-2). És a dir que, un cop aprovat en referèndum, sancionat i promulgat, l’estatut és definitivament vigent. El cop d’estat i l’atemptat a la Constitució i a l’Estatut es va produir quan el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va retallar l’Estatut : 18 de juny de 2006, Catalunya aprova en referèndum el seu nou Estatut ; 19 de juliol de 2006, l’Estatut és promulgat ; 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional retalla l’estatut aprovat i promulgat quatre anys abans... La separació de poders, pot explicar aquesta situació? I aquesta no va ser la primera conculcació de la Constitució que va fer l’estat...

Anem pel 6 i 7 de setembre de 2017. La majoria absoluta independentista integrada per Junts pel Sí i la CUP va sotmetre a votació i debat dues lleis claus, la del referèndum i l’anomenada llei de transitorietat jurídica. Les altres forces, Catalunya Sí Que es Pot incloses, hi van posar tots els entrebancs possibles:  davant d’una proposta de discussió política determinant, l’unionisme va respondre amb exercicis de filibusterisme per obstruir la discussió. A demanda de l’unionisme la Mesa va haver de reunir-se 13 vegades, la Junta de Portaveus, 10 cops, i l’oposició va arribar a presentar 15 peticions de reconsideració contra acords de la Mesa. Diuen que no es va respectar Final del formulario el reglament, i no és cert: el reglament ja havia esta reformat el mes de juliol anterior. El Tribunal Constitucional va suspendre immediatament la reforma, després que el govern de Rajoy la impugnés, fent ús de l’automatisme que ho permet. Això va fer que, durant el ple del 6 i 7 de setembre, l’independentisme hagués de recórrer a una altra via, l’expres, legal també. Curiosament, el TC va avalar posteriorment la reforma del reglament que no va poder ser utilitzada el 6 i 7 de setembre perquè estava suspesa cautelarment.                 

El gobierno va verbalitzar tot tipus d’amenaces sobre aquell ple, i això va portar a modificar el reglament per la tramitació parlamentària dels projectes. El mecanisme de la lectura única, que és el que es va aprovar, el tenen 14 parlaments autonòmics i fins i tot el Congrés de Diputats, el Senat i el Parlament Europeu. Es tracta d’un dels procediments legislatius especials que existeixen a l’ordenament jurídic. És una tècnica que agilitza els tràmits quan hi ha urgència per arribar a un resultat. Tots els actes parlamentaris necessaris per a l’aprovació de la llei, es fan al Ple de la Càmera. Es suprimeix el treball de les comissions i les esmenes es debaten al Ple directament.

Aquestes modificacions no eren irregulars, eren legals i respectaven el dret de l’oposició formular objeccions, com ho demostra que van ser considerades correctes pel Tribunal Constitucional espanyol.                                                                                                               

S’exclamen que no van poder exposar la posició davant els projectes de llei. És fals; van intervenir tantes vegades com van voler, amb qüestions reglamentàries per evitar entrar a debatre el contingut de la llei. Retreuen que aquell ple va ser un cop d’estat perquè en aprovar totes dues lleis es van anul·lar la constitució i l’estatut. En realitat la Llei de Transitorietat va ser la concreció normativa del pas “de la llei a la llei” un l’instrument que garantís que, en el cas que el referèndum evidenciés una majoria a favor de la independència, no hi hauria jurídicament un salt al buit sinó que hi hauria un pas ordenat de les normes anteriors a les normes noves.                                                    

Aquestes lleis la Llei de Referèndum i la de Transitorietat es van aprovar amb  majoria absoluta dels vots dels parlamentaris escollits en sufragi universal el setembre del 2015. Elegits justament amb un programa electoral que prometia que farien el que van fer. Per tant, tenien tota la legitimitat per fer-ho, tant perquè complien la legalitat com perquè tenien la legitimació dels resultats electorals.

El Congrés de Diputats havia fet servir cinc vegades aquest mecanisme per aprovar normatives aquella legislatura. Un exemple? La llei que va decidir el tancament de la Ràdio i Televisió Valenciana (RTV). Aprovada al novembre del 2013, el popular Alberto Fabra, aleshores president de la Generalitat valenciana, no va dubtar en el seu moment a fer servir el procediment legislatiu de lectura única per a tancar la segona empresa del país, després de la Ford. Vora 1.700 treballadores i treballadors es quedaren sense feina.                                                                  

Bona part de les lleis que es refereixen al concert basc s’han aprovat aplicant aquest mecanisme, i la reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola, feta l’estiu del 2011, es va tramitar i aprovar per lectura única. Amb aquesta reforma, feta per lectura única, es donava prioritat al retorn del deute extern per davant de les necessitats social (treball, pensions, habitatge, serveis públics, sanitat...). Hi va haver queixes però pel contingut de la reforma, no pel mecanisme. En tot cas el que es reclamava era que una reforma d’aquesta importància havia de ser legitimada amb un referèndum.

A principis de 2017 la Comissió de Venècia va advertir l'estat espanyol de la politització creixent del Tribunal Constitucional, que hauria de ser un àrbitre neutral. La Comissió de Venècia deia, en referència a la lectura única, que no tenia cap raó per dubtar de la seva constitucionalitat" (punt 10). 

Es pot retreure que es va prendre una decisió unilateral, però no es pot valorar allunyada del seu context: la unilateralitat no era l’opció triada, sinó l’única sortida digna, obligada, com a resultat de la reiterada negativa a tot. Curiosament els que reclamen la força de la llei són els mateixos que, contra les propostes de diàleg i de discussió de projectes polítics, hi oposaven el menyspreu i la llei de la força, una llei impregnada d’odi i de voluntat de venjança.