Memòria de chica

Interessant exercici literari en que confronta la memòria amb l’actualitat. La vida d’una noia de 18 anys vista des de la perspectiva d’una maduresa.  Visió anys més tard d’un estiu en que la protagonista va descobrir moltes coses de la vida que fins el moment ni intuïa que podrien passar.

Les vivències que no van ser massa positives i van marcar uns anys de la vida de l’Annie volien ser oblidades per la memòria de l‘autora però només enfrontant els records serà capaç d’aconseguir la pau amb si mateixa i amb els seus records.

Capbussar-se en el món dels records per tornar a donar vida als moments que van ser importants per la jove que deixa la seva joventut per enfrontar-se a una certa vida ja independent.

Annie Ernaux va néixer en 1940 a la regió francesa de Normandia. Va créixer en la petita localitat de Yvetot i va estudiar literatura a la Universitat de Rouen. Professora d'aquesta assignatura en liceus d'Annecy i de la perifèria parisenca, en l'actualitat viu prop de la capital francesa i treballa en el Centre National d’Enseignement par Correspondanse. A Tusquets Editors ha publicat Pura passió, La vergonya i L'esdeveniment, que van obtenir una excel·lent recepció per part de la crítica i molt apreciable acolliment del públic. És a més autora de Les armoires vides (1974), Ce qu’ils disent ou rien (1977), La femme gelée (1981), Journal du debors (1983), Uneix femme (1987) i li ne em suis pas encore sortie de dt. nuit (1997). El lloc, obra molt reconeguda és una narració intimista, descarnadament autobiogràfica, que s'endinsa en el més profund d'emocions i experiències sense embuts ni sentiments, va merèixer el Premi Renaudot en 1984 i va consagrar a la seva autora com una de les novel·listes franceses més personals.

A Memoria de chica diu l’autora «He volgut oblidar a aquella noia. Oblidar-la de debò, és a dir no voler escriure més sobre ella. No pensar més que haig d'escriure sobre ella, sobre el seu desig, la seva bogeria, la seva estupidesa i el seu orgull, la seva gana i la seva sang tallada. Mai ho he aconseguit.» Amb aquesta declaració de principis Ernaux s’enfronta a l’exercici de la memòria. I aquesta memòria la porta a l’any 1958, la protagonista, l’ autora recorda com anava anar a parar a unes colònies per nens i nenes, la sortida del seu poble, el desfer-se de la protecció familiar i trobar-se sola davant l’aventura. I és quan comença a recordar i fer reviure a la noia del moment és quan la dona d’ara té dificultats per entendre els seves accions i reaccions. Li costa entendre a la noia que va ser. Certament l’experiència vital és un grau en la vida.

En el llibre Annie Ernaux se submergeix en els records de l'estiu de 1958, de com va ser la seva primera nit amb un home, cap dels monitors de la colònia de S, en la zona d’ Orne. L’Annie somiava en una situació gairebé idíl·lica però el resultat no va ser l’esperat tot i que ella ho magnífica i es desperta un sentiment cap aquest home , sentiment que no es correspost en cap moment i sí, en canvi, genera entre els companys monitors de la colònia, una certa broma respecte  ells i els seus sentiments. Anys més tard l’autora ho recorda i escriu la història buscant fotografies, noms de companys que l’ajudin a refer la història i per tant a poder analitzar el seu propi comportament anys més tard.

I ho fa perquè Annie actual, madura i ja amb una llarga experiència vital no es reconeix en la Annie de 18 anys i aquells primers passos que va tenir en relació a amb l’amor, o amb els suposat sentiment de l‘amor. Recorda perfectament el que va fer i perquè ho va voler fer però en canvi no es reconeix amb les actitud que va prendre i fins i tot li crea un cert rebuig i per tant intenta explicar-se  el perquè sobretot per poder assimilar amb tranquil·litat el record d’uns fets llunyans però que van marcar durant un temps la vida de la protagonista. La narració bascula entre el passat i la interpretació des de l’avui dels fets. Aquest pas entre passat i present dóna alguna pinzellada d’un certa melangia dels record d’un fets que van ser transcendents per la protagonista i que al van portar al llarg d’un parell d’anys a una certa convulsió en els seus sentiments i també amb una certa sensació de culpabilitat de que les seves relacions fossin gairebé inexistents o volgudament fracassessin. 

La novel·la té molt interès per veure com es contrasta els diversos “jo” de la protagonista la de l’any 1958 amb els fets que van succeir i el “jo” actual en que des de la maduresa vital s’analitzen un fets que van marcar a la protagonista i com l’anàlisi actual res té a veure amb el passat. La història és un relat molt íntim d’una noia que decideix trencar amb la seva vida rutinària i descobreix un món nou que fins el moment ignorava però desitjava de manera íntima. Trencar amb la rutina de la seva vida. Descobrir món. Tot plegat barrejat amb la descripció de la situació del país a l‘any 58 amb els moviments polítics i culturals d’aquells moments a França.

L’autora explica: “El tiempo se encoge ante mí. Forzosamente habrá un último libro, como hay un último amante, una última primavera pero ni un signo que me lo indique”.

L’autora juga amb el temps i amb el temps com uns fets succeïts anys enrere poden veure’s de manera molt diferent anys més tard.

Introspecció per cercar  explicacions, anys més tard, de reaccions i sentiments que en el seu moment potser semblaven inexplicables.

Memòria de chica
Annie Ernaux
Cabaret Voltaire
Madrid, 2016