Un debat al Canal Blau

Al Canal Blau, un debat interessant. Ponents vells coneguts i bona gent. Més o menys recremats en les seves biografies polítiques com molta gent a partir d’una certa edat. El més jovenet, de llarg recorregut sindical, en Jordi Baiges, en representació d’Òmnium Cultural. Rafel Florenciano representava l’ANC. En Josep Ibars es definia com antic convergent; el més recremat amb el sistema de partits polítics? Conrad Rovira, expressava la versió personal de La Crida del president Puigdemont. Jordi Martí va moderar el debat.

Ho va tenir fàcil el representant d’Òmnium Cultural. Unitat estratègica dels partits polítics per trencar amb l’estat. Fàcil. Imagino que tots plegats d’això en diríem “fer política” en lletres grosses. Trencar amb l’estat i no trencar cap plat. Tothom juga el joc que vol i Òmnium Vilanova es va situar per sobre del bé i del mal. El president Cuixart està empresonat.

En Josep Ibars ho té clar. Per ell, parlar de CDC és parlar del passat. En Josep parlava en nom de “la ciutadania” que, òbviament ell representa. Fet freqüent; atribuir-se a si mateix més transcendència de la que li han donat. És clar que exigia unitat cap a la independència. El seu argument: Ibars explica que a les grans manifestacions polítiques no es parla de política; es va a la manifestació. Més d’un milió de ciutadans surten al carrer i no parlen de política. Per descomptat fan política. No discuteixen el sistema sanitari del país, el tractament a seguir amb els immigrats. Sols són exemples. Quan es discuteix sobre l’estratègia per a la independència, el ciutadà conscienciat oblida les polítiques del dia a dia; semblen secundàries. No és veritat. La majoria de la ciutadania exigeix que el dia a dia estigui enllestit. Sense solucionar l’encaix territorial de Catalunya amb l’Estat, des de fora o des de dins, no sabrem de quins volums dineraris suficients podrem disposar “per fer política”. Vaig veure que en Josep Ibars diferenciava CiU de Junts pel Sí, de JuntsXCat i, també, de La Crida Nacional per a la República. Així com considera que Convergència és cosa del passat, sospito que té present que La Crida pot ser una eina de futur. Sí, ho pot ser però me va semblar que no tenia informació ben actualitzada.

En Conrad li va explicar que és La Crida. Conrad Rovira és un associat al Partit Demòcrata de Catalunya que va seguir les indicacions de l’Assemblea del PDeCAT en relació a La Crida. Això passava aquest juliol. El PDeCAT recomana als seus associats que, a títol individual, s’integrin a La Crida. Són Jordi Sánchez i el president Puigdemont amb el conjunt de gent que els hi són més propers de JuntsxCat els qui reclamen la creació d’un moviment polític quant més transversal millor per fer-lo l’eina fonamental de la unitat estratègica per la independència. El PDeCAT ofereix els seus associats per fer política cap a la independència -el que explica Ibars que passa a les manifestacions- i se reserva el seu dret partidari per fer la política del dia a dia, la que veu el ciutadà. Tant és així que en diverses ocasions a la trobada constituent de La Crida a Manresa s’explica que La Crida no se presentarà a les eleccions municipals i aquesta organització política, farcida no majoritàriament d’associats del PDeCAT, celebrarà el mes de gener un congrés constituent i organitzatiu. A mi me sembla que al gener aquest moviment polític prendrà una estructura de partit polític. Si és així caldran negociacions, no fàcils, per una federació de partits entre La Crida i el PDeCAT i els altres partits que s’hi vulguin anar afegint. Desitjo que es puguin fusionar diverses cultures polítiques en un sol gran partit de centre, transversal, independentista, amb forta democràcia interna. Mentre tot això no succeeix és el PDeCAT qui aguanta totes les clatellades. Que si el Mas el manipula, que si són la dreta de les retallades socials dels temps més durs de la crisi d’aquests anys, que si representen la vella política. Però al mateix temps és el qui en gran part i en condicions ben difícils gestiona les nostres institucions i molts ajuntaments. Sincerament crec que el PDeCAT aguantarà totes aquestes envestides perquè considero que es podrà acabar consolidant com el gran partit del centre polític que la ciutadania i la república necessitarà. Un detall no menor: el gruix de presos polítics encapçalats per Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull que estan en vaga de fam són PDeCAT.

En aquest projecte, des de dins el PDeCAT, el tenim que anar posant més a to. Perquè és encara un partit molt jove: tan sols un Congrés Fundacional (juliol 2016), una Conferència Ideològica, una Convenció Municipalista i una Assemblea General el juliol del 2018. Treballarem per fer-lo el gran partit de centre del futur proper. Té raó Ibars quan diu que Convergència és el passat.

A la tertúlia de Canal Blau, en Rafel Florenciano. Líder de l’ANC al Garraf. Sense jo conèixer a fons les seves interioritats, l’ANC ha sigut la gran eina que ha possibilitat les grans mobilitzacions dels últims anys. Gran mèrit el de l’ANC. L’activisme militant per a la independència ha trobat en l’ANC el pal de paller imprescindible. De ben segur que el seu líder, Jordi Sánchez, un demòcrata convençut, personifica la gran injustícia que l’Estat ha llençat contra la catalanitat independentista. Desitjo de tot cor que la seva vaga de fam duri molt poc i entre tots tindríem que ajudar -no sé com- a fer-la curta.  Amb el màxim respecte he expressat el meu reconeixement a l’ANC. Ara desitjo que no s’equivoqui. L’ANC s’equivocarà si pretén substituir el paper dels partits polítics.

En Rafel Florenciano critica la falta de democràcia interna de tots els partits. Proposa una manera de solucionar el problema a les properes eleccions municipals d’una capital de comarca de la Tabàrnia on se sospita que C’s podria tenir un percentatge de vot important. Florenciano, l’ANC, proposa que militants de partit i ciutadans no adscrits a cap partit però desitjosos de participar en termes republicans i democràtics s’avinguin a defensar el seu propi i personal programa per a la ciutat. Aquest ciutadà i el seu programa serien votats en unes primàries obertes a la ciutadania. D’aquí sortiria un líder que organitzaria la seva candidatura o bé l’ordre del vot aconseguit a les primàries configuraria aquesta candidatura. Això succeirà el febrer. Març i abril, aquesta gent, que ben bé podria ser heterogènia, elaboraria un programa de govern per a la ciutat per a les municipals del maig. L’ANC considera que amb aquest mètode sortiria una llista unitària per sobre dels vells partits polítics.

Tinc que referir-me a les Primàries Barcelona. Cito ara.cat del 23/11/2018 escrit per Gerard Fageda. Es veu que en aquestes primàries s’han presentat més de 60 candidats. Cada un d’ells ha tingut 40 segons, sí, ho han entès bé, 40 segons, per explicar, un després de l’altre, els seus personals eixos programàtics per Barcelona, capital de Catalunya. Hi ha 23.000 inscrits que són els qui participaran a les eleccions per escollir el cap de llista i els 41 possibles regidors per l’Ajuntament de Barcelona. Es veu que alguns dels candidats ha utilitzat pocs dels seus escassos 40 segons per explicar “hem vingut a fer trontollar el sistema de partits”. Graupera -no sé si ell també ha tingut tan sols 40 segons per explicar la seva Barcelona- s’ha felicitat per una idea organitzativa tant brillant, la dels 40 segons, i la presidenta de l’ANC, Paluzie, ha donat suport a aquesta immensa presa de pèl de les Primàries Barcelona. No m’agradaria que l’ANC s’equivoqui i substitueixi el seu paper magistral de les grans mobilitzacions on no es parla de política -segons explica l’amic Ibars- en aquesta pantomima de primàries que evidentment guanyaran els qui millor controlin -i després paguin el tribut corresponent- els mitjans de comunicació que els donin a conèixer. Val a dir que el dia de l’exposició dels 40 segons, a la sala on es representava aquest teatre, hi havia unes 300 persones de les 23.000 inscrites.

Amb tota sinceritat, si al Garraf l’ANC vol muntar aquest teatre a semblança de Barcelona me permetran que me quedi defensant els vells mètodes dels vells partits on, al menys, amb les seves múltiples mancances i dèficits i mal manejos, el candidat resultant és avalat, sempre, per un historial d’activitat ciutadana. Si aquest aval no és positiu no sortirà guanyador en unes eleccions, les municipals, on el coneixement de la persona és tant determinant. El PDeCAT a Vilanova i la Geltrú i la seva candidata, Blanca Albà, han manifestat el desig d’unitat en la candidatura republicana; no m’agradaria substituir la Blanca per qualsevol candidat sorgit, Rafel Florenciano, d’una metodologia semblant a la descrita per les Primàries Barcelona.

Vull recordar als qui “volen fer trontollar el sistema de partits” que Franco sempre va estar en contra dels partits polítics, que no hi ha democràcia parlamentària sense partits polítics i que quan un moviment polític es dota d’una organització per presentar-se a unes eleccions ja s’ha convertit en un altre partit polític més. Recomano que qui vulgui participar activament en política militi al partit que li faci menys ràbia per intentar canviar-lo des de dintre.

En el programa de Canal Blau que m’ha motivat aquestes reflexions i que me va semblar ben endreçat i atractiu, Conrad Rovira va deixar ben clar que qui legitima el poder polític dels partits és el vot de la ciutadania i que, a Vilanova, a diferència d’ERC i de les CUP, qui sí ha estat d’acord en treballar una llista unitària, republicana, transversal i democràtica ha sigut el PDeCAT i la seva candidata Blanca Albà.

Vull que quedi absolutament clar que l’únic responsable dels comentaris escrits és el seu autor Jaume Aguiló