L’hora de Ciutadans? No, la dels ciutadans!

Deia Ortega i Gasset que “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Quan votem som realment responsables únics de la nostra decisió? Algú ens atansa la papereta i la doblega? Jo voto o únicament poso aquesta papereta dins de l’urna?

Els poders fàctics, els que manen, tot i no governar, ho tenen clar: posseeixen i dominen els mitjans de comunicació majoritaris, controlen el llenguatge i l’adulteren, fabriquen els missatges segons la seva conveniència i volen imposar-nos una visió, un criteri i una actitud que afavoreixi els seus objectius; mantenir-nos sota el seu domini.

El descrèdit dels partits oficials, els majoritaris, els autors de la transició, resulta innegable. El futur, aquell espai de temps on projectem les nostres esperances, no els pertany, no hi tenen dret. I això els poders fàctics, els que s’han servit de la transició per a perpetuar-se més enllà de les pràctiques democràtiques, ho saben, hi compten i juguen les seves cartes.

Jugaran la carta d’una segona transició? Es conformaran amb un canvi estètic que garanteixi que tot segueixi igual sota una capa emblanquinada? Seran més “valents” i canviaran uns titelles per uns altres per representar la mateixa obra de sempre i amb els guanyadors de sempre? Però, ens hi hem de resignar? Stéphane Hessel, al seu llibre Indigneu-vos,  diu que “tot bon ciutadà ha d'indignar-se actualment perquè el món va malament, governat per uns poders financers que l'acaparen tot i no s’aturen per a res”.

Volem ser autors del nostre futur o actors del futur predissenyat per un altre? Els partits polítics no poden ser un fi en si mateixos, són útils si ofereixen una eina al servei de la gent per propiciar canvis que beneficiïn la societat. Els polítics no tenen un càrrec, tenen un encàrrec i han de respondre de la seva realització, com qualsevol persona ha de fer-ho quan accepta una responsabilitat. La política no pot ser l’habilitat de mentir un cop cada quatre anys per treure’n rendiment durant quaranta-vuit mesos. Els compromisos electorals són això, compromisos, i cada partit i cada polític hauria de rendir comptes del què ha dit i del que ha fet quan ha estat en situació de posar en pràctica les seves promeses. La confiança dels electors pot portar a un càrrec; la pèrdua d’aquesta confiança per incompliment dels compromisos que van recolzar la seva elecció, hauria de comportar també la pèrdua del càrrec.

El mateix Stéphane Hessel complementa el seu pensament fent una proposta en forma també de llibre, Comprometeu-vos: “cal evitar la temptació del derrotisme, de la resignació, del conformisme i resistir. Resistir no significa simplement reflexionar o descriure el que està passant, cal emprendre l’acció; no hi ha cap alternativa que no sigui el compromís i l’acció”.

Aquests canvis per controlar els partits i els polítics no sortiran dels mateixos partits, han de sortir de nosaltres, de la nostra iniciativa. Més que mítings electorals, haurien de fer sessions on responguessin públicament del què han fet durant la darrera legislatura i on, alhora, contraguessin nous compromisos concrets, constatables i per tant revisables en un futur.

Crec que ha arribat un moment en el que hem de decidir si volem fer un pas endavant o preferim fer-lo quaranta anys enrere, i es tracta d’una decisió urgent. És la nostra responsabilitat.