Ens roben les paraules

El poder, els poders, no el govern únicament, voldrien que no penséssim, que el nostre pensament fos el seu, o millor dit, el que el poder vol manifestar. I a més a més volen fer-ho de manera que nosaltres no siguem conscients de l’engany en que ens han entrampat.

Els mitjans de comunicació, no tots però sí els importants, aquells que arriben a gran quantitat de gent, estan en les seves mans. Els han comprar, tenen les accions suficients per marcar línia editorial, controlar la direcció o impulsar la manipulació de la informació. Mireu, per exemple, qui controla les accions de La Vanguardia. 8TV, RAC1, ABC, La Razón, El País, El Periodico, El Mundo... Banca, banca i més banca lligada als poders fàctics econòmics globals.

Sense accés als grans mitjans de comunicació, la possibilitat de fer arribar a molta gent una opinió alternativa, queda molt reduïda, i per tant la “seva veritat” té via lliure per expandir-se, arrelar, formar criteri i sustentar una actitud. I tot això sense que en siguem realment conscients. Els poders volen transmetre  un missatge determinat i tenen en control dels mitjans per a fer-ho.

Però no en tenen prou amb els mitjans, necessiten controlar també el llenguatge, dominar el vehicle del pensament. Parteixo d’una situació reculada per poder veure què ha anat passant durant els anys. Quan va esclatar la crisis, el 2008, van començar a aparèixer al mitjans frases com aquesta: “hem estirat més el braç que la màniga”. I la gent, a còpia de sentir moltes vegades una mentida com aquesta, va acabar creient-la i sentint-se’n culpable, el primer pas per admetre que el càstig que els cauria era just, que se l’havien guanyat.

La majoria de la població no va estirar més el braç que la màniga, ja feia prou procurant arribar a final de mes. Qui si que ho va fer va ser l’elit de les finances, la banca i els polítics en connivència que construïen pavellons, aeroports, museus o trens d’alta velocitat absolutament innecessaris. O fent operacions econòmiques arriscades on molta gent va quedar entrampada precisament per fiar-se dels “consells” de la seva banca de confiança, de la de sempre. I així vam arribar al rescat de la banca, que vam pagar entre tots els contribuents (que no és tots). Més endavant, cap a 2017, els mitjans ens van dir que ja sortíem de la crisis gràcies als ajustaments i als esforços que havíem fet.

Això, en realitat, significa que ells sortien de la crisis gràcies als ajustaments que ells havien dissenyat i que nostres havíem patir amb esforços. I vol dir que la banca espanyola no ha tornat 65.000 M d’euros dels que va rebre en el rescat, però que cada mig anys apareix que tenen beneficis milionaris: les pèrdues es socialitzen i els guanys es privatitzen?

El responsable de tot aquest desgavell és el govern que no ha sabut o no ha volgut mantenir la banca per sota del bé comú i exigir-li el compliment de les lleis. És responsable si no ha legislat correctament o si ho ha fet per afavorir la banca i els poders econòmics que hi ha al darrere.                                                                         

Per cert, un afegitó: l’any 2017 Espanya va perdre 90.000 M d’euros degut a la corrupció, segons una font del Parlament Europeu, el Grup Verd. La culpa, naturalment, és nostra... També hem estirat més el braç que la màniga, no?

Perquè controlen el llenguatge i la seva difusió, ens diuen que la sanitat gratuïta no és possible, quan haurien de dir que la sanitat no és gratuïta i que la paguem mitjançant els impostos. Parlen de donar confiança als mercats, i el que volen dir és que retallaran; diuen que cal regularitzar els actius ocults, per amagar que volen fer una amnistia fiscal; insisteixen que resulta imprescindible augmentar la productivitat, és a dir que haurem de treballar més per menys.

Actualment és quasi impossible que el mitjans facin innocentades el dia 28 de desembre: ja les fan quasi cada dia. Menteixen? No, per favor, fan interpretacions personals, ens expliquen la post veritat i, a les xarxes socials, expandeixen fake news, que sona més lleuger que dir-ho pel seu nom: notícies falses. Normalment aquestes notícies tenen elements certs, que les fa encara més perilloses: són l’esquer que utilitzen per fer-nos empassar tota la falsedat en el seu conjunt.  

Aquests darrers mesos i, amb més intensitat aquestes setmanes, ha començat una nova campanya per emblanquinar el que no és altra cosa que una ideologia feixista i fer que ens acabi semblant la salvació dels valores fonamentals de la societat. Em temo que ens hem preocupat massa per les restes de Franco i poc dels residus del franquisme. Pensàvem que eren el passat i ara, si no sabem reaccionar, acabaran condicionant el futur. Però d’això, ara, no en podem parlar...

Hi ha qui li sobta que diguem que els carrers seran sempre nostres, diuen que és una apropiació indeguda, que els carrers són de tots. I tenen raó: els carrers, com els mitjans de comunicació, com el llenguatge, com la llibertat d’expressió és un dret de tots. Però, sabeu què passa? Els mitjans de comunicació, l’expressió mitjançant el llenguatge, la llibertat d’expressió són drets que els tenen captius, emmordassats i s’ha convertit en una eina de domini en les seves mans. Tant els estranya que diguem que els carrers seran sempre nostres? Que també els volen monopolitzar o pensen especular-hi com ja fan amb les edificacions?