Música coral al Garraf

Fa unes setmanes, La Vanguardia publicava un article en el que es lamentava que Barcelona no aparegués entre les ciutats capdavanteres en el món de la música clàssica per poder atreure turisme cultural durant les festes nadalenques. Que no hi havia concerts “dignes” ni al Palau de la Música ni a l’Auditori ni al Liceu. El cinisme de tot plegat em va deixar amb la boca oberta, però també vaig palesar una realitat elitista que, encara que a mi em queda molt lluny, existeix: hi ha gent que només està preocupada per lluir les últimes joies que li han regalat. I si les pot lluir en un concert als auditoris esmentats, doncs mira tu, millor. Hi ha dues qüestions que clamen al cel: la primera és considerar la música clàssica com una cosa de classe i la segona és el centralisme excloent que dóna per fet que els bons concerts només es poden escoltar a la capital. Ja fa dies que els dos plantejaments han passat a la història: per molt que els pesi a alguns, la clàssica és per a tothom i es fan bons concerts arreu. Altra cosa és que per a les elits econòmiques, culturals o lavanguàrdiques no existeixi res més enllà del que veuen els seus ulls o senten les seves oïdes.

Però Catalunya, per Nadal, està plena de música. I segur que Barcelona també. Durant les passades festes jo em vaig amarar de música amb la particularitat que enguany els conjunts corals van ser-hi més presents que mai. La cosa va començar amb el ballet El Trencanous al cinema de Ribes (retransmès en directe des del Covent Garden) i va acabar amb un concert de nadales i valsos amb l’orquestra Camerata XXI a Mont-ral passant pel Concert de Sant Esteve a Vilanova, amb l’Orquestra de Cambra Eduard Toldrà i la participació dels nois i noies del Conservatori sota la direcció de Xavier Pagès. Pel mig, quatre concerts corals: un amb El Messies de Haendel a Sant Cugat (juntament amb l’estrena d’una excel·lent cantata d’Alberto García Demestres) i tres concerts més al Garraf: un a l’església de Ribes, un altre a l’ermita de Sant Sebastià de  Sitges i un últim a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova.

El de Ribes el va protagonitzar la Coral Levare i es va escaure el dia de la Marató de TV3. La implicació dels membres d’un cor amateur (recordem que a Catalunya en tenim centenars!) i les seves ganes de fer música són elements indispensables per aconseguir que un concert com aquell emocioni, arribi al públic de forma sincera i directa i que, a més, tothom —artistes i oïdors— en surtin flotant. Va ser un regal pels sentits. El concert va començar amb uns temes cantats pel cor infantil. Aquí ja ens va desarmar a tots. Els àngels a la Terra. Tal qual. El resum del que es va viure a l’església de Ribes aquell dia estava en les mans de la directora, Meritxell Tarragó: amb els seus dits pintava la música que sabia que podia sortir d’aquelles veus, unes veus que en el seu dia a dia són veus de botiguers, de mestreses de casa, de jubilats, d’àvies que cuiden els nets, de mares que van de bòlid, d’oficinistes i repartidors de correu. Ella els mirava als ulls i amb les seves mans els deia “tot allò que hem assajat, tot allò que hem cantat en aquests darrers mesos, ara ha de sortir, doneu la vostra veu a la gent que ens ha vingut a escoltar, deixeu-la sortir des de l’ànima”. I li van fer cas.

Al concert de Sitges vaig descobrir el cor femení Talcomsona, sota el guiatge de Caterina del Cerro. I també m’ho vaig passar bé, perquè les noies que hi canten i la seva directora van ser honestes: van cantar allò que saben cantar, no ens van voler entabanar amb coses fora del seu abast. Ens van oferir amb tota sinceritat allò que tenien ganes de fer-nos sentir, allò que havien treballat, i el resultat va ser molt bonic. La cançó de “L’arbre sant” va ser el punt culminant d’un concert elegant, divertit i molt proper. Al principi elles patien, es notava (els bancs plens de familiars i amics), però poc a poc es van anar deixant anar guiades pel somriure de la directora. L’ermita de Sant Sebastià va ajudar a aquest recolliment i proximitat.

I el tercer concert amb cor va ser a Vilanova. Les corals Isquione i Bitxac es van unir un cop més per oferir-nos dues grans obres del repertori simfònico-coral sota la direcció d’Isabel Pla. El Magnificat i el Gloria de Vivaldi van sonar plens, intensos, directes. Dubto que Vivaldi intentés ser massa pietós amb aquestes obres, crec que va deixar la part mística de banda i va optar més per l’espectacularitat i la força. La directora va controlar-ho tot des del primer compàs (la Isabel Pla quan dirigeix ho fa amb tot el cos, ulls, celles, cames, braços... deu acabar esgotada!) i va aprofitar al màxim el luxe de tenir a les seves ordres una orquestra — Els Vespres d’Arnadí— de primera divisió. L’Auditori de Vilanova era ple fins la bandera: quin plaer poder oferir el fruit de tanta feina al màxim de gent possible!

Jo, la veritat, no entenc quines ganes hi ha d’anar a lluir joies a Ciutat Vella quan tenim aquests regals sonors tan a prop de casa. I qui no és capaç de gaudir de la música feta per grups amateurs, és perquè els desconeix o perquè té moltes joies per lluir i molts prejudicis per superar. A mi, quan la música es fa amb sinceritat, m’arriba. I també disfruto dels Lang-Langs, Savalls i Netrebkos quan puc, però us asseguro que no són els portadors exclusius de la bellesa. Ni de lluny.

Acabo amb un altre regal que em van fer a la sortida d’aquests concerts: mentre felicitava els intèrprets, en totes tres ocasions, alguns dels cantaires em van convidar a formar part del cor: “Hauries de venir a cantar amb nosaltres. T’ho passaries molt bé. Això és màgic!”. Vaig haver de declinar l’oferta (en el cas del cor de noies, per raons obvies) però em va encantar que volguessin fer-me partícep de la seva experiència musical, del plaer de treballar una obra des de zero, d’anar-la assajant, de superar-ne les dificultats, de compartir aquest viatge amb els companys del cor i, finalment, de poder-la oferir al públic i rebre’n l’aplaudiment. Gràcies per voler-me fer feliç. Potser m’hi posaré l’any vinent.