Memòries I. De l'esperança a la desfeta, 1920-1939

Primer i únic llibre de memòries de Josep Benet, una de les persones que han tingut major protagonisme en la Catalunya del final del segle XX. Com a polític, com a advocat i, com a animador cultural i també com activista i escriptor.

En aquest llibre fa un repàs dels seus primers anys amb les esperances i també amb les decepcions que es van produint al llarg de la vida. Aquest volum, que Benet ja no poder veure per la seva mort, tracta la trajectòria vital des del anys 20 fins al final de la Guerra Civil. Llàstima que la seva mort estronqués la possibilitat de que els treballs memorialístics seguissin per poder tenir una visió molt lúcida de la política dels darrers cinquanta anys a Catalunya.

Dir però que fa ben poc Jordi Amat va publicar Com una Pàtria (Edicions 62) que ajuda a comprendre la feina feta per Benet al llarg de la seva vida.

A l’Enciclopèdia Catalana hi ha una extensa biografia de Benet, els elements més importants diuen que Josep Benet es va formar a l’escolania de Montserrat, ja des de molt jove participà en el moviment nacionalista català i pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s’incorporà a l’exèrcit republicà. A la postguerra fundà el Front Universitari de Catalunya (1944-47), que presidí, i els Grups Nacionals de Resistència, i milità un temps a Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1945), fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de Germinabit i un dels promotors, i col·laborador, de Serra d’Or. Inspirà o promogué molts dels episodis de la resistència antifranquista al Principat —com la vaga de tramvies (1951), l’afer Galinsoga (1960), accions a favor del català a l’escola, la campanya “volem bisbes catalans” (1967), etc—. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes, participà, com a independent, en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, i el 1977 fou elegit senador per l'Entesa dels Catalans, i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980) i el preconitzà, sense èxit, per a la presidència de la Generalitat. Especialitzat en la història social, política i religiosa dels s. XIX i XX, fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i professor a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona. Publicà Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974) —sota el pseudònim de Roger Arnau— i, amb Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992), L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995), La mort del president Companys (1998), Carles Rahola, afusellat(1999), Escrits en defensa pròpia (2003), Domènec Latorre, afusellat, El president Companys, afusellat (2005) i el volum de memòries De l’esperança a la desfeta (2008), pel qual rebé el premi d’assaig de la Fundació Trias Fargas; els seus texts més polítics han estat recollits en els volums Desfeta i redreçament de Catalunya (1978) i Combat per una Catalunya autònoma (1980). Pòstumament, hom li publicà Joan Peiró, afusellat (2008). Del 1984 al 2000 fou director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1996) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2000), entre altres distincions.

Evidentment és un llibre imprescindible per conèixer una de les personalitats rellevants de la Catalunya dels nostres dies. Un del motius que el Benet explica per escriure aquestes memòries és el tractament que es feia de l’anomenada memòria històrica i que va bandejar alguns dels treballs que el mateix Benet havia fet, és doncs també reivindicar la seva feina.

De la lectura podem constatar la dificultat de persones com ell que tenint un sentit cristià de la vida s’ha hagut d’enfrontar a les contradiccions de ser republicans i “gent d’ordre” i de doble manera, primer patint els que hem vingut a dir excessos de la zona republicana i després els “excessos dels nacionals”. Calia ser una persona de fortes conviccions democràtiques per suportar-ho amb estoïcisme però també combatre-ho de la manera que fos possible.

Sorprèn per altra banda l’estil senzill directe i alguns moments diria que de dietari juvenil en que estan escrites. Records molt precisos d’alguns moments i en altres d’una certa -potser calculada?- ambigüitat.

No hi ha dubte que hi ha una evolució ideològica que fa una anada i una tornada. Com pot ser que un candidat a la presidència de la Generalitat pel PSUC acabi apostant per les tesis més properes al catalanisme més conservador. Considerem que hi sobren els atacs despietats que fa contra alguns dels actuals líders i hi trobo un cert culte a la seva personalitat, o si es vol una certa centralitat en temes en que possiblement n’era un protagonista rellevant però no l’únic.

Això en algun moment m’ha fet pensar en que la seva deriva d’adscripció, s’ha d’entendre també com una certa decepció amb les esquerres que el van usar com ariet contra Pujol -que salvant la distància temporal tampoc tenen perfils polítics tant diferents, sí intel·lectuals- i després en algunes accions no els van reconèixer. Això deu ser la part obscura que també tenen els personatges conegut i públics.

No es pot amagar però que estem davant d’una de les personalitats més importants de la història contemporània. Resistent des d’una posició republicana però matisada, combaten a les trinxeres, intel·lectual rigorós i compromès, polític....imprescindible en la història de la Catalunya actual i potser una mica ressentit?

M’han agradat, segurament si hi ha un segon volum coneixerem algunes de les “intringulis” més interessants del rerefons polític.

De lectura obligada per entendre el personatge i el temps contemporani.

Memòries I. De l'esperança a la desfeta, 1920-1939
Premi d’assaig de la Fundació Trias Fargas;
Josep Benet
Edicions 62
Barcelona 2008