Per qui toquen les campanes?

L’església havia -ara ja no tant- estat al llarg de la història omnipresent en la vida privada i pública de molts ciutadans i ciudatanes i també naturalment dels vilanovins i vilanovines. La seva influència en els camps educatius, socials i polítics era notable, com arreu del país.

L’extensió de la seva doctrina moltes vegades ha estat acreditativa de la voluntat de perseverar en el control de les idees i les accions de la societat.

Marcava els límits morals i intervenia en els models de conducta pública i privada a seguir. Marcava el pas del temps i anunciava els esdeveniments importants i ho feia, i encara ho fa en part, amb les campanes. Certament les campanes en el passat regien el temps de les viles i servien com un element imprescindible de comunicació important de notícies, festivitats, naixements, morts, perills i alertes, i fins i tot comunicacions entre viles veïnes es donaven a través de les campanes i els campanars. I naturalment i obligada formaven part del paisatge sonor de les ciutats que en el passat era més aviat minso, ara la sorollada es tant gran que amb prou feines sentim tocar les hores. A Vilanova aquest monopoli de marcar el temps en algun moment va ser trencat pel carilló de la Caixa del Penedès que a les 12 del migdia ens oferia la música de les Danses de Vilanova potser per refermar la nostra idiosincràsia. 

Les campanes arriben ara molt més enllà del significat religiós que havien tingut, un exemple clar d’aquesta religiositat és el quadre l’Angelus de Millet on es representa el recolliment d’uns pagesos pregant al migdia, al fons un campanar que marcava aquell moment. No han oblidat aquets sentit religiós però l’avenç de la laïcitat, l’han convertit en símbol sonor més encara que segueixi assenyalant esdeveniments importants. I tampoc les campanes han estat exemptes de polèmiques, que si el seu soroll (altres en dirien so o musica) molesta i reclamen que callin o directament les suprimeixin. Sentències a favor i en contra, manifestos a favor de les campanes i altres en contra...Temps de polèmica i d’enfrontament de drets abans reconeguts i ara qüestionats.

A Vilanova com en altres llocs les campanes han jugat el seu paper. El so de les diverses campanes també fa reconèixer de quina campana sona.

I ara fa cinquanta anys que es va reposar la campana coneguda com la Lluca al Campanar de Sant Antoni.

Com en moltes ciutats de Catalunya durant la guerra civils moltes campanes foren descavalcades dels campanars, algunes foren foses per equipament de guerra com és el cas de l’Àngel que coronava el campanar de Vilanova fins l’any 1936. i altres van quedar oblidades en magatzems mig esquerdades i trancades. Aquest fou el cas de la campana La Lluca. "La Lluca" un día aciago de1936 fue arrojada despectivamente de su alta sede, pero que a los pocos años fue rescatada de su profanación y expuesta al público, elevada por tres puntales adornados con ramas de boj, en la Plaza de las Nieves y repicada, aunque cascada, el día 17 de enero de 1940, celebrandola primera Fiesta Mayor de San Antonio Abad después de la Liberación en su primer aniversario.” Així ho explicava Joan Morera al Diario de Villanueva del gener de l’any 1969.

La Campana La Lluca fou una donació del prohom vilanoví Don José F. Lluch Torrents, professor de matemàtiques, enginyer i promotor d’obres públiques, juntament amb el seu fill Lluch i Rafeques, feren el traçat de la carretera entre Vilanova i Calafell. Treballà així mateix en la instal·lació del telègraf a Vilanova i també en el projecte de prolongació de  la Rambla.

En definitiva fou una persona amb una gran intervenció en el municipi i va voler com a darrera donació la campana la Lluca perquè fos instal·lada al campanar de Sant Antoni.

El mateix Joan Morera ho explica al Diario de Villanueva: La nueva campana, que resultó en1.680 kilos de peso (cuarenta y dos quintales) fue fundida en nuestra villa, en los talleres "Al Genio Catalán" que el maestro fundidor Francisco de A. Mestres Serra tenia en la calle Horno del Vidrio, delante la fábrica de gas”. La campana batejada com a Josefa fou instal·lada el 4 d’agost de l’any 1892 i ja repica anunciant la Festa Major.

La Campana doncs des del 1936 estava fora de servei i guardada en un magatzem. Diverses Juntas Parroquiales havien posat damunt la taula tornar posar la campana per acabar de manera definitiva el Campanar que semblava que sense aquella campana estava incomplert.

I així a l’any 1969 quan el  rector de Sant Antoni era  Mn. Joan Casas, la campana "la Lluca" va ser  confeccionada per la foneria Roses Azeneta aprofitant el material de l’antiga; quedà, però, una mica més petita i d'un pes de 1150 kg i va ésser col·locada al seu lloc el dia 18 de gener del mateix any. La "Lluca", la sentim repicar els dies festius al migdia i també en altres solemnitats.

Així ho recollia el Diari de Villanueva “A la mañana siguiente (18 de gener del 1969) la "Lluca" fue Izada a lo alto del campanario por un sistema de cables y poleas, operación que requirió el esfuerzo de bastante personal pero que terminó felizmente. La voz de la nueva campana dejó oírse en el repique general que con motivo del Dia de la Liberación tuvo efecto el pasado martes, iniciando así la segunda etapa de su existencia”.

El rector intentava justificar el perquè s’havia sonat el 21 de gener, recordant la data en que les tropes franquistes entraven a Vilanova: Al mismo tiempo, y descartando toda motivación política, ya en el par de años que llevo aquí, como había sucedido con anterioridad, el Sr. Alcalde invita al Sr. Arcipreste, y en este caso en mi persona, que se digne efectuar el repique de campanas el día 21, para conmemorar eI aniversario de la Liberación de la población; creyendo que seria un desaire improcedente negar esta petición a la máxima autoridad, es por ello que se intentará dar vida a la "Lluca" en esta fecha, sí bien en caso de no poder realizarse, se utilizará la otra campana, sin que el hecho revista mayor importancia (1)

Però la col·locació de la campana “La Lluca” va provocar el que potser seria la primera discrepància pública, és la posició d’un col·lectiu de feligresos que en una “Carta abierta dirigida por un grupo de cristianos a Mon Joan Casas Arcipreste de Vilanova y Geltrú” (2) critiquen la reposició de la campana la Lluca i que s’hagi triat el 21 de gener. La carta és molt significativa ja que qüestiona les prioritats de l’església. La polèmica no va ser recollida pels mitjans oficials però si que va córrer entre la feligresia més progressista.

La Carta Oberta adreçada al Arxiprest Joan Casas comença expressant la sorpresa per haver-se conegut a través del “semanario local de la reposición de la campana....”

I després al llarg d’un seguit de punts qüestiona el procediment que s’ha emprat per prendre la decisió que no ha tingut en compte a la “comunidad de la parroquial” i que no ha estat una decisió presa democràtica. Els signants qüestionen així mateix la necessitat de tornar-la a posar i parlen d’altres necessitats com, Les “Roquetas” La joventut, el Círcol Catòlic...

Destaquen que la quantia econòmica i reclamen que es facin públics els costos que ha tingut tota l’operació i finalment mostra el seu desacord en que la Campana hagi sonat el dia de la Liberación “Entre la población hay personas que ven diferente manera les problema político-ecónomico–sociales de nuestra época y país pero estamos convencidos que la Iglesia – La iglesia de Cristo, que es la Iglesia de todos-, no debe tomar partido por ningún bando, ni vencidos ni vencdores y por tanto la fecha escogida para su estreno no es apropiada”. Invoquen  Monseñor Cirarda que havia publicat feia poc una carta pastoral en que feia referència a que 30 anys després de la guerra encara no havien desaparegut algues de les seqüeles que van portar.

La carta acaba manifestat que la seva redacció i recollida de signatures es voler donar testimoni cristià i denunciar actituds i sentiments “tradicionalistas anticuados que dan una falsa idea de la Iglesia, convirtiéndola en una Iglesia triunfalista y conservadora del orden establecido...”.

En fi una carta que pel temps que corrien era valenta compromesa i amb voluntat de donar a l’església d’una imatge molt més propera a la problemàtica social del poble.

En una entrevista feta per Miquel Altadill a mossèn Joan Casas pocs abans de la inauguració de la campana despatxava el tema amb rapidesa i sense donar-hi massa importància,

- Por sus palabras adivino que han surgido inconvenientes al respecto.

- Pues si, a última hora se ha recibido una carta abierta, que me consta se ha difundido por Villanueva, en la que un grupo manifiesta disconformidad por distintos conceptos.

Punt i final. Resposta per la via ràpida i sense importància.

I possiblement aquest fet tenia una importància no valorada en els el seu moment ja que era una posició pública expressada des de dins de la mateixa església i per creients que qüestionava una per diversos motius de pes una decisió de la jerarquia eclesiàstica.

Per fer justícia cal deixar constància d’un posicionament crític també públic i expressat a través del diari “Villanueva y Geltrú (3)”. En la seva secció “Callar o decir la Verdad” Eugeni Molero deia: “Ya sé, ya sé, que se me argüirá que el  hecho en si tiene poca importancia, que los dispendios eran mínimos, que se obró de absoluta buena fe. Nadie se ha permitido dudar en ningún sentido. Yo sólo me limitaba a sugerir —e insisto en ello— que no me suena a post-conciliar el asunto de la campana, ya que hechos de esta índole no son reflejo de una actitud social de la Iglesia en el seno del mundo en que vivimos. Y lo social, se dijo antes, pesa ahora más que nunca en el seno de la Católica hermandad de creyentes. Y que nadie piense que he sembrado escándalo al permitirme discrepar —deliberadamente "a posteriori"— de un hecho que puede ser símbolo de todo una actitud frente al proceso  innovador que conmueve de arriba a abajo a la Iglesia Católica. Si los mismos clérigos —sobre todo los jóvenes— se muestran día a día más y más disidentes acerca de muchos aspectos ¿por qué nosotros, no vamos a ser libres de manifestar nuestra opinión sobre algo que acaba de producirse hace sólo unos días?”

L’església tenia un paper en la vida de la ciutat en diversos àmbits i presència en moltes institucions a nivell de representació i d’acollir iniciatives, l’església havia acollit a l’escoltisme al seu sí, però sempre hi va haver una certa desconfiança o si es vol una mútua vigilància entre la jerarquia i els agrupaments. No cal oblidar que a l’any 1962 sortirà al revista Vivac, la primera publicació en català després de la guerra civil, amb un contingut d’articles de marcat accent social progressista. La revista serà en una segona època portaveu de la colla Els Janets. Vinculats al Círcol Catòlic.

El Círcol Catòlic que també tingué una evolució amb l’arribada de joves que sense ésser de l’església sí que hi fa vida activa i van seguint la contemporaneïtat. Ja no es fa la Passió (sí els Pastorets que tenen una altre significació) i es fan cicles de teatre, i s’aventuren no sense, en ocasions, ser protagonistes involuntari de les guerres soterrades amb l’autoritat eclesial.

Janets i posteriorment Cicles de Teatre i Cicles de Teatre Infantil són bona mostra de les activitats

A finals del seixanta la presència de vicaris joves (Pie, Sayrach i Tapia) van donar una visió diferent del que fins ara era l’església. Almenys dos d’ells Pie i Sayrach van participar en al manifestació de capellans de l’any 1966 per tant ja podem veure quin és el nou tarannà de l’església.

I tambe aquesta incipient secularització comportà que molts joves ja no tinguessin ni busquessin cap mena de paraigua a l’entorn de l’església i per tant assajaren noves formes de relacionar-se molt més lliures i molt més transgressores del “statu quo” del moment i dels models que marcava l’església d’acord amb l’autoritat política del moment....

Posaven campanes però anaven perdent espais d’influència.

Fa molts anys. Al segle XVII, el poeta anglès John Donne va escriure un poema, un dels seus versos es famós “Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu”. Aquest vers va inspirar el títol de la famosa novel·la d’Ernest Hemingway “Per qui toquen les campanes?”. Ja hem vist que el gener del 1969 la nova campana La Lluca a instàncies de l’autoritat política i amb la connivència de l’autoritat religiosa va tocar només per uns, els vencedors, ara quan toca volem creure que toca per tothom.

(1)Villanueva y Geltrú, 25 de gener de 1969. “La «Lluca» de nuevo en el campanario arciprestal”

El referido acto estuvo presidido por el limo. Sr. Obispo Auxiliar de Barcelona, Dr. D. José Maria Guix Ferreres, Corporación Municipal en pleno, presidida por don Antonio Ferrer Pi, autoridades y clero, actuando de padrinos don Ramón Tomás Bernadó y su esposa, doña Pilar Ferrer Soler.

La campana estuvo expuesta en la Plaza de San Antonio Abad, siendo muchos los curiosos que acudieron a contemplarla y admiraron sus enormes proporciones. Asimismo, fué muy numeroso el público que se sumó a la ceremonia de bendición.

A la mañana siguiente la "Lluca" fue Izada a lo alto del campanario por un sistema de cables y poleas, operación que requirió el esfuerzo de bastante personal pero que terminó felizmente. La voz de la nueva campana dejó oírse en el repique general que con motivo del Dia de la Liberación tuvo efecto el pasado martes, iniciando así la segunda etapa de su existencia.

(2) L’exemplar  del que disposem no va signat, ja que el de les signatures es va lliurar a l’arxiprest en qüestió amb copia al Bisbat. Intuïm noms de qui hi havia a darrera però fins el moment no hem pogut contrastar-ho. Intuïcions més que certeses  quan hi siguin les certeses en tornem a parlar. .

(3)Callar o decir la verdad. ¿ Puedo expresar mi opinión ? E. Molero Pujós. Villanueva y Geltrú. 25 de enero de 1969.