La força de les paraules

Fa temps que vull que algun expert doni una explicació tècnica del perquè de les preguntes que em faig i que es deuen fer vàries persones, aquestes fan referència a la terminologia, sempre molt despectiva: minusvàlid, discapacitat… Però ara permeteu-me una llicència i a la Gala dels Goya vaig sentir que un dels guardonats deia que darrerament se’ns anomena “Campeones”.

De manera que a continuació tractem un tema que de per si és controvertit, em refereixo a la manera que utilitza la societat per anomenar-nos a totes les persones que tenim una “diferència”, o sigui la terminologia, ja que tampoc sabem si la mateixa és la més adequada perquè defineixi a la perfecció la paraula sense afectar qüestions ètico-conceptuals que l’afectat o l’entorn  puguin tenir. Però aniria més lluny i em preguntaria si hi ha un model de “normalitat”?. No obstant utilitzem aquests termes perquè hi ha un conveni entre la societat “no discapacitada”.

Per parlar sobre el tema hem entrevistat la filòloga i professora  Núria Alturo (El Pont de Suert, 1963) del departament de Filologia Catalana i Llingüistica General de la Universitat de Barcelona

1. Quina relació hi ha entre els termes que s’utilitzin per anomenar una cosa i el concepte que es pugui tenir de la mateixa?

Els significats de les paraules són conceptes. Quan utilitzem una paraula per anomenar alguna cosa del món ho fem perquè relacionem aquesta paraula amb un concepte que és coherent amb el conjunt de referents que pot tenir aquesta paraula. Per exemple, la paraula “mestra” a “He vist la mestra de l’Anna” no només es refereix a una persona concreta, sinó que ens diu que aquesta persona té les qualitats que podem relacionar amb el conjunt de referents del concepte “mestra” (treballa com a docent, és dona…). No sempre fem servir les paraules per relacionar un referent amb un concepte, però; de vegades l’única funció d’un mot és referir, assenyalar, com el mot “Anna” en aquest mateix exemple.

L’expressió “terme”, en contrast amb “paraula” o “mot”, es fa servir sobretot per als usos especialitzats de les paraules, que cal definir molt bé en relació amb camps de coneixement específics. Això és necessari perquè el llenguatge corrent és viu, heterogeni, i subjecte a canvis: sovint les paraules tenen diversos significats, i, en molts casos, amb el temps, poden anar canviant de significat.  En canvi, per accedir al coneixement especialitzat ens cal fer ús d’una terminologia clara i relativament estable.

Els usos de les paraules en el llenguatge corrent poden ser molt variables, i parlants d’una mateixa llengua poden usar la mateixa paraula per referir-se a conceptes els termes especialitzats denominen de manera diferent. En el llenguatge corrent, per exemple, la paraula oculista denomina el mateix concepte que el terme oftalmòleg (metge especialitzat en els ulls); però això només és així per als parlants de més edat, o per a parlants joves que només han escoltat aquesta paraula en el seu context social. Alguns parlants de més edat, i en general en joves, usen la paraula oculista per referir-se a persones que podem relacionar amb el mateix concepte que els termes òptic (especialista en sistemes òptics, o persona que mesura la capacitat de visió en un negoci de venda d’ulleres i lents de contacte, és a dir, en una òptica) o optometrista (persona que mesura la capacitat de visió).

2. En aquest cas podríem preguntar què ve primer l’ou o la gallina? O sigui si el mal concepte tan estès que es té de les persones discapacitades  és producte del llenguatge (de la manera com se les anomena) o al revés?

Ni una cosa ni l’altra. Hi ha una relació mútua entre el llenguatge, el pensament i l’experiència. Allò que pensem, la nostra visió del món, els nostres pensaments i intencions, condicionen la forma del nostre discurs i la selecció de les paraules, i també la manera com ens relacionem amb el context. Al mateix temps, les experiències que vivim i els contextos comunicatius específics influeixen en la nostra manera de veure el món, en els pensaments, les ideologies i les intencions; i en la forma que donem al nostre discurs. Finalment, també l’ús que donem a les paraules influeix en la conceptualització de la realitat, en el pensament, i en la manera com ens relacionem socialment.

La imatge que es té les persones discapacitades depèn en part de les experiències viscudes per cadascun dels membres de la comunitat, del coneixement de realitats diferents de la pròpia, de l’accés a aquest coneixement. A més, depèn també de la manera com es parla d’aquestes persones.

En relació amb la manera com es parla sobre la discapacitat, cal dir que és important la paraula que es tria per referir-se a les persones discapacitades, però també és important com es construeix la imatge dels discapacitats en els discursos orals i escrits públics  i privats.

Pel que fa a les paraules, sovint s’han usat paraules derivades amb formes prefixades o prefixos de valor negatiu (minusvàlid, invàlid, incapacitat, discapacitat), que destaquen la diferència del referent respecte del seu contrari (el vàlid, el capacitat); o bé s’han proposat denominacions que eviten la prefixació negativa i presenten la diferència com a norma  (persones amb diversitat funcional).

Com es tracta aquest tema a nivell discursiu (escrit o oral) és un tema complex, que no m’he plantejat mai a fons i que no em veig capaç de respondre ara. Puc dir, en tot cas, que el discurs és un tot complex en què influeixen tant el context mental (el coneixement del món, les intencions, les expectatives…) com el no mental (el context físic, immediat, del discurs —el temps, l’escena, els participants, etc. —; i el context més ampli —els altres discursos que hem llegit o escoltat sobre el mateix tema, etc.). A més, és multimodal, és a dir, no només són rellevants les paraules, sinó també les imatges que acompanyen els textos, el to de veu, la intensitat, etc. D’altra banda, l’ús discursiu de tòpics, d’estereotips, d’etiquetes, té un efecte conversacional limitador, ja que tanca la porta a la possibilitat d’escoltar i comprendre realitats que no es corresponen amb el judici que se’n desprèn.

3. Per què sempre s’han d’utilitzar termes despectius per referir-te a aquests al món dels discapacitats?

Tot allò que es percep com a diferent, o allunyat de la norma, o que percebem com a problemàtic en qualsevol sentit, pot generar reaccions de sorpresa, curiositat, por, rebuig, inseguretat… En alguns casos, aquestes reaccions es manifesten en forma de conductes excloents, que preserven la independència del parlant respecte d’aquella realitat que no reconeix com a pròpia, o que no accepta.  Aquest és un mecanisme general, és a dir,  es pot donar en relació amb qualsevol realitat que el parlant percep com a diferent: el món del discapacitats, per exemple, però també el d’altres col·lectius (els homosexuals, els immigrats, els alumnes de la classe que treuen bones notes  —els “empollons” —, els drogoaddictes, etc.).

Una altra qüestió és quan es pot considerar despectiva una paraula. Les paraules no són despectives; ho és l’ús que se’n fa, tant en la intenció de qui les usa com en la manera en què les rep qui les escolta.  Entre els amics d’un grup de joves pot passar, per exemple, que un noi s’adreci a un altre amb un insult, i que aquest insult no tingui un valor despectiu ni per a qui el diu ni per a qui el rep. L’insult en aquest cas constitueix una marca de masculinitat que crea complicitat entre els nois del grup. D’altra banda, paraules de sentit positiu, com ara “bo” o “intel·ligent”, poden tenir un ús despectiu quan s’expressen des del ressentiment i la ràbia.

El fet que sigui l’ús, i no la paraula, el que és despectiu implica que cap paraula o expressió que es refereixi als discapacitats pot quedar exempta del risc de ser usada de forma despectiva.

4. Passa el mateix en altres llengües?

Sí

5. Quines possibilitats hi ha en que això es canviï?

El desconeixement de realitats diferents de la pròpia és un component important en els sentiments de rebuig, de negació, o d’evitació d’aquestes realitats. En aquest sentit, tot allò que contribueix a fer visibles aquestes realitats actua en favor de la comprensió i l’acceptació d’aquestes realitats.

Tanmateix, no podem ignorar el fet que el respecte i la comprensió del món dels discapacitats per part del conjunt de persones no discapacitades no depèn només de les accions de visibilització que es puguin emprendre. Tothom té dret a escoltar o no, a veure o no, a acceptar o  no, allò que se li exposa. Tothom té dret a deixar entrar en la seva vida, o no, les realitats d’un altre. Difícilment es pot pretendre que tothom, tothom, arribi a acceptar amb normalitat allò que considera diferent, que tem, o que no vol veure. Però sí es pot aconseguir posar en  valor el discurs del coneixement i el respecte, informar amb normalitat sobre el món dels discapacitats i, en major o menor grau, la visió normalitzada de la diversitat.

Quan la Núria ens parla de la relació entre paraula i concepte ens diu que el significat i el concepte eren una mateixa cosa. També ens ha dit que les paraules tenen diferent significat i amb el temps poden canviar (són objectes vius). Però no es pot dir què és primer a l’hora d’utilitzar-les. La idea que la societat dels discapacitats bàsicament depèn d’experiències (o sigui com han pogut reaccionar els mateixos davant certs problemes que s’hagin trobat) també de com es parla d’aquests.La paraula escollida per referir-te al discapacitats és important però també ho és com es construeixen les frases en els discursos.Fins ara s’han usat prefixos negatius (minusvàlid, discapacitat…), però actualment s’evita i s’usen termes que no van aquesta direcció com diversitat funcional. Igual que són importants les paraules també ho és el to, el temps, l’escenari i el context.

Al ser  preguntada sobre les raons perquè sempre s’usaven termes despectius per referir-te al discapacitat contesta que tot allò que era diferent feia por, provocava rebuig, donava inseguretat. Ha constatat que aquest tracte ofensiu, ridiculitzant  també es dona en altres grups com els homosexuals, els drogoaddictes, els empollons…Per tant ha conclòs que les paraules no són despectives ho és l’ús que se’n fa. La mateixa paraula quan la canviem de context en pot variar de despectivitat.

I al referir-se a les possibilitats que això canviés ha parlat de la llibertat de la gent a veure, escoltar, pensar… el que vulgui per tant no es pot pretendre que tothom accepti com a normals unes mateixes coses.

Article publicat al blog Opinions des de la discapacitat