Es presenten dos llibres escrits per Josep Mut i Esteve Molero

Aquesta setmana s’han presentat a Ribes dos llibres musicals. El primer, dijous a la Biblioteca Manuel de Pedrolo: “Gimnàstica de l’ànima”, escrit per Josep Mut i Esther Pardo. El segon, dissabte als Xulius: “Que la música amanse a las fieras”, escrit per Esteve Molero (aquest darrer també s’havia presentat uns dies abans al Pianíssim Studio de Ribes, però m’ho vaig perdre). Tenia moltes ganes d’assistir als dos actes perquè es donava el cas que, prèviament, tots dos llibres havien caigut a les meves mans i m’havien interessat per motius ben diferents. Volia escoltar els seus autors i, efectivament, van ser dues presentacions que van valdre molt la pena.

La finalitat de les dues obres és a propar tothom al món de la música, però la manera de fer-ho és ben diferent. Mut i Pardo ho fan des de la tècnica, des del coneixement del llenguatge musical (notes, tonalitats, compassos, història de la música, etc) i defensen que aprendre aquest llenguatge ens permet disfrutar millor de la música. El llibre també fa moltes propostes educatives i fins i tot polítiques encaminades a que la música sigui més present en les nostres vides. Van parlar els dos autors, moderats per Meritxell Tarragó, directora del Cor Levare de Ribes, que els va anar donant pas ara un, ara l’altre, i que va cloure l’acte fent aixecar més de la meitat del públic (trenta-i-tants cantaires de la coral) que ens van regalar tres cançons. En l’última d’elles, a més, va convidar la resta del públic a afegir-se a la coral, cosa que tres o quatre dels presents vam fer: partitura en mà vam cantar amagats dintre el cor la primera estrofa de la cançó italiana “Signore delle cime”. De sobte es va fer un silenci espès, intens, ningú no va aplaudir. La directora es va girar de cara al públic i els va dir: “Heu escoltat la primera estrofa, però no sabeu de què va aquesta cançó. Segur que si us ho explico i la tornem a cantar, connectareu millor amb aquesta música”. I ens va explicar que la va escriure un jove quan va saber que el seu amic havia mort víctima d’un allau a la muntanya; la lletra demana a Déu, i després a la Verge, que acullin el seu amic i que el deixin caminar per les muntanyes del Paradís. La Meritxell es va girar de cara al cor, va aixecar la mirada i les mans i, amb aquell gest seu, suau i precís que acompanya aixecant les celles, va fer sonar les dues estrofes seguides demostrant, en dos minuts, tot allò que s’havia explicat presentant el llibre: que saber coses de la música —siguin corxeres o simplement el significat de la lletra— ens fa connectar millor amb ella. No cal dir que els aplaudiment i les felicitacions entrecreuades entre tots els participants de l’acte van ser un bon final de festa. A mi, a més, em va fer il·lusió retrobar-me amb Josep Mut, director de la Banda Municipal de Barcelona, amb qui havíem compartit moltes estones i molta música vint anys enrere.

El llibre de l’Esteve Molero és molt diferent, res a veure. Parla dels valors de la música. Deixa de banda la tècnica, el llenguatge musical (“que no és gens fàcil”, ens recordava) i se centra en els valors de la música, en l’actitud que tenim davant la música. L’Esteve ens explicava que, encerta ocasió, es va posar davant una orquestra que havia d’interpretar una obra escrita per ell, i aquell assaig va ser un desastre: res no sonava com ell volia. Un fracàs. Quan va tornar a casa va revisar les partitures i es va adonar que totes les notes (el que fa referència a la tècnica) estava tot ben escrit, tot a lloc. Com era possible, doncs, que no hagués funcionat? Aleshores ho va veure clar: era una qüestió d’actitud. Els músics estaven cansats i no tenien cap ganes de tocar allò que aquell personatge que s’havia posat allà al davant els feia tocar; i ell, com a director, no tenia prou experiència per imposar el seu criteri davant l’orquestra. El llibre de l’Esteve parla d’això: de l’actitud (davant la música i, naturalment, davant la vida) com a element clau per superar les adversitats. Un llibre que ens recomana molt escoltar, que defensa el silenci, que ens convida a empatitzar amb l’altre per treure el millor de nosaltres mateixos (boníssims els exemples sobre les diferències entre dirigir a un trompetista o a un contrabaixista) i que ens recomana la constància per assolir els nostres objectus, però una constància basada en l’observació i l’anàlisi, no solament en la repetició i repetició i repetició. La clau, va concloure l’autor, està en la motivació. El discurs de l’Esteve Molero és el d’un home sabi que, a més de reflexiu, és directe, farcit d’anècdotes i exemples que ens porta a parlar de Daniel Baremboim i, al minut següent, de l’ensinistrament de gossos passant pel Ferrari groc que conduia Miles Davis. L’Esteve ha llegit molt però, sobretot, ha viscut molt.

Parlar de música o escriure llibres sobre música sempre ens acaba recordant que, el millor que hi ha amb la música, és fer-ne: escriure-la, tocar-la, cantar-la però també escoltar-la. Llegir aquests llibres val la pena: ens fan reflexionar, ens fan descobrir, i ens donen elements per seguir gaudint de la música. I això no treu que cadascun defensi els seus punts de vista. Com per exemple en el cas dels ocells. Un dels llibres defensa que els ocells fan música i l’altre diu que no. Treieu el cap per la finestra i escolteu-los: què creieu vosaltres?

David Puertas Esteve, música i periodista