Un robot per fer els deures escolars? Per fi!

L’altre dia vaig obrir els ulls al món de la tecnologia d’una altra manera. Al Mobile World Congress es va presentar un robot que ajudava els escolars a fer els deures. Ja era hora! Després de la rentadora, del rentaplats, de la nevera i del “rumba”, aquest és el gran invent alliberador, el salvador dels pares! El messies de la infància!

Com que tots estem molt posats en les noves tecnologies i qui no es connecta a l’aula a alguna cosa és un analògic irredent, aquest estri hauria de tenir una acollida excel·lent. No seria gens coherent que les aules del país fossin un paradís electrònic, una selva de wi-fis, una platja de píxels, i, en canvi, les llars continuessin en el vell paradigma del llapis i el paper. Per favor! Hauria d’estar subvencionat pel govern o per La Caixa –de vegades els confonc-; seria la solució perfecta per als problemes amb els deures: eliminaria la desigualtat entre els mitjans d’uns alumnes i els d’uns altres a l’hora de fer-los. Tots amb el mateix robot. Deures igualitaris.

Els mestres, per fi, podrien posar tantes feines com volguessin. Cap discussió. Set-centes pàgines de càlcul resoltes entre les tres i les quatre de la matinada –que la llum va més barata-; un resum de la unitat cinc de socials amb un cop d’escàner queda molt millor i més eficient. A més es trobarien totes les seves estimades tasques per fi ben resoltes, perfectes!

Tothom content. Vols deures? Té deures. Els gossos ja mai més menjarien fulls escrits amb aquella activitat decisiva que recollíem just ara. Els germanets petits ja no estriparien treballs acabats, no caurien en tolls, no entrarien per error a la rentadora, no ens quedaríem sense tinta a la impressora… Bé això últim potser sí, no sé si el robot té una opció autònoma de connectar-se amb Amazon i comprar-se els subministres. Tot un món clàssic d’excuses cauria en l’oblit. També perdríem tot un món d’absurditats. Aquelles operacions feixugues, inacabables, que senzillament completaves amb nombres a l’atzar, com una loteria impossible. Què importava? El que s’exigia era tenir els deures fets, la correcció no era el més important. Quan el professor passava els ulls per sobre les taules només calia que veiés nombres omplint forats, la resta era igual!

I aquella adrenalina tan excitant de jugar-se-la amb els deures per fer! Això sí que es trobarà a faltar. Era una activitat que et preparava per a la vida adulta molt més que no pas tenir els deures fets com un mediocre qualsevol. Aquells nervis perfectament dissimulats amb cara de suficiència, aquella traça en defugir el contacte visual directe amb el professor, aquell camuflatge que s’assoleix amb la pràctica sense fer gaire res… I com no! La glòria suprema! Quan et demanaven que llegissis el teu text davant de tothom i tu, valent, amb un full en blanc o ple de l’única feina que vas fer al setembre, et llançaves a una improvisació esbojarrada i poc a poc anaven sorgint les paraules, anaves lligant un discurs entenedor només amb les petites errades que et podien perdonar.

-Molt bé, seu.

Uff! Quina victòria veure la ràbia en els ulls del teu company que s’havia estat mitja tarda per omplir un full. Quin gran esforç de contenció no saltar i cridar d’alegria com si haguessis marcat el gol de la victòria a la final de la Champions! Com seies de satisfet al teu lloc després d’haver-li venut aquell munt de fum al professor! No em direu que no era una preparació molt més efectiva per a un consell d’administració o per a un executiu de vendes! Competencialment era un aprenentatge superb!

Un robot com déu mana hauria de tenir presents també aquests continguts imprescindibles per a una formació veritablement de qualitat, no trobeu?