La música i el foc a Notre-Dame

Dimarts de Setmana Santa

Encara no fa 24 hores de l’incendi de la catedral de Notre-Dame i ja ha sortit als mitjans de comunicació un representant de l’ajuntament de París per dir: “No patiu: l’orgue està intacte”. Quan diu “l’orgue” es refereix a l’orgue monumental situat entre les dues torres que conformen la façana principal de la catedral. És aquell que molts dels visitants només veuen quan marxen, perquè tal com vas entrant a la catedral, l’orgue queda a l’esquena. Quan el veus, però, t’hi quedes atrapat: és absolutament espectacular, enorme, imponent. Jo l’he vist tres o quatre vegades... però mai l’he escoltat. França compta amb uns 250 orgues, dels quals un 10% estan catalogats com a “monument històric”. Els tres més grans estan a París: a Saint Eustache (el més gran), a Notre-Dame i al Saint Suplice. L’orgue “intacte” de Notre-Dame té prop de 8.000 tubs i la major part de la seva estructura és de fa 150 anys, però encara conserva algunes parts i alguns tubs de l’època medieval. Ha estat restaurat i ampliat en diverses ocasions i actualment incorpora fins i tot un ordinador d’abord. A Notre-Dame, però, hi ha dos orgues més: l’orgue del cor (amb uns 2.000 tubs, construit al segle XIX i, de fet, el més s’utilitzat a la catedral) i un petit orgue positiu transportable. Hores d’ara encara no sabem en quin grau les flames, la calor i la cendra han afectat aquests instruments, però si realment dintre el temple es van viure temperatures tan altes com diuen... caldrà alguna cosa més que les pregàries per tornar a fer sonar els orgues de Notre-Dame.

Dijous Sant

Per sort, les partitures antigues de Notre-Dame no es conserven allà, a la catedral, sinó en arxius protegits, amb sistemes antiincedi i antihumitat i antiinsectes... encara que ja sabem que, al final, tot acaba sucumbint. Abans no desapareguin del tot, l’estudi d’aquestes partitures antiquíssimes (algunes tenen 800 anys) ens permet intuir com sonava la música medieval. Dic intuir perquè l’escriptura musical és molt poc precisa. I fa 800 anys, encara ho era menys. Cap a l’any 1.000, el monjo franciscà Guido d’Arezzo va proposar una manera d’escriure la música que va tenir molt d’èxit: a partir de la seva proposta es va poder fixar sobre paper tot el llegat del cant gregorià (que ja s’escribia amb un sistema de “neumes” però de forma molt poc sistematitzada). En els següents segles es va anar afinant l’escriptura, es van proposar nous símbols per indicar la durada de les notes, es va afegir una línia al tetragrama de Guido (ara escrivim sobre pentagrama)... I com que la cosa ha canviat però substancialment no gaire, podem intuir com sonaven aquelles partitures de fa 800 anys. Quan es va començar a construir Notre-Dame, a l’any 1163, la música ja s’escrivia i els grans cantors d’aquella època (primer Léonin i més endavant Pérotin) en van deixar bona mostra, sobretot pel fet que proposaven una nova manera de fer música religiosa: no en tenien prou amb la monodia dominant fins al moment (totes les veus cantaven exactament el mateix) sinó que van començar a investigar amb la polifonia, l’art de superposar diferents veus. Primer de forma tímida (dues veus que es mouen igual, però a una certa distància una de l’altra) i després de forma més agosarada (la veu greu fa notes llargues i la veu superior es mou lliurement). Així, gràcies a l’escriptura que permetia fixar les idees musicals sense la necessitat d’explotar la capacitat memorística, van anar creant les primeres obres de l’arxiu de la catedral, se’n van fer còpies que van començar a córrer per tota Europa i es va començar a parlar de “L’escola de Notre-Dame”. Busqueu al youtube “Léonin: Messe du Jour de Noël” i tanqueu els ulls. Imagineu que sou dintre la catedral, encara en construcció, i sense sostre. Com ara.

Divendres de crucifixió

Fa 800 anys, quan a Notre-Dame s’hi feia la millor música polifònica d’Europa, va començar a guanyar pes un gènere musical anomenat “motet”. Fins al moment, la polifonia es basava ens els organa, és a dir, la duplicació d’una melodia a una certa distància de la melodia principal i sempre sobre textos sagrats. Però cap a l’any 1.200 es van començar a incorporar textos profans i en francès, sil·làbics, (motet vol dir “mot petit”), per sobre de les melodies del cant plà, de manera que podien sonar dues, tres o quatre veus fins i tot cantant textos completament diferents. El que podia haver estat una olla de grills es va convertir en el gènere de moda i va ser l’estendard del que anomenem Ars Antiqua. Uns quants segles després, la mateixa Església Apostòlica i Romana, a base de concilis i encícliques va posar “orde” a la imaginació creativa dels compositors i va decretar que la música sacra havia de ser més austera i, sobretot, que complís la norma número 1: que s’entengués ben clarament la lletra. La notació musical va seguir evolucionant i en mans dels màxims exponents de l’Escola de Notre-Dame del segle XIV —els fundadors de l’Ars Nova: de Vitry i Guillaume de Machaud— va expandir-se per tota Europa. Com a mostra, les partitures incloses al Llibre vermell del Monestir de Montserrat (les més antigues són de 1399). El cas és que, ja en aquella època, Notre-Dame comptava amb un organista titular: al començament el nom d’organista no li venia donat perquè toqués l’orgue sinó perquè componia “organa”. Però al segle XV ja consta que a la catedral hi havia un instrument per acompanyar el cant pla. És a partir de l’any 1625 que es va començar a fer un concurs públic molt exigent per seleccionar l’organista de Notre-Dame, ara ja sí, organista intèrpret d’orgue. Les funcions d’aquest músic estaven molt ben detallades i se li permetia improvisar en algunes seccions de la missa, però en d’altres havia de tocar estrictament les melodies del cant pla tradicional. A mitjans del segle XVIII el prestigi de l’organista de Notre-Dame era tan gran que se’l requeria a diferents esglésies de la ciutat i a d’altres catedrals del país per tocar, de manera que a vegades deixava desateses les seves funcions a la vora del Sena. Aquesta situació va obligar a instaurar un sistema de titularitat per trimestres i es van nomenar quatre organistes que es repartien l’any litúrgic i així podien compaginar la feina a Notre-Dame amb les feines externes, com ara la més ben pagada del moment: la d’organista del Rei. La Revolució Francesa va respectar l’orgue de la catedral (convertida en un temple “teofilantròpic dedicat a la raó”), malgrat que durant anys no es va fer servir. Dècades després se’n va fer una restauració profunda i va ser tocat en la seva inauguració, l’any 1868, per insignes organistes com César Frank o Camille Saint-Saëns. A inicis del segle XX van ser convidats a tocar-lo músics com Gabriel Fauré, Nikolaï Rimski-Korsakov o el lleidatà Enric Granados.

Diumenge de resurrecció

L’orgue monumental de Notre-Dame, el que s’ha salvat de les flames, és el símbol de la vida musical que hi ha en aquesta catedral plena de música per tots els racons. I això que no he parlat del cor de veus blanques que acull Notre-Dame (amb segles d’història), ni del paper de l’orgue del cor, l’orgue “petit” amb el seu propi organista titular que s’ocupa dels oficis diaris (l’orgue gran es reserva per les festes assenyalades i per la missa dels diumenges), ni dels enregistraments que s’hi fan, ni dels cicles de concerts (les audicions setmanals i els recitals mensuals), ni de les 16 campanes (incloses les dues més greus, a la torre sud, la més gran de les quals es diu Emmanuel, té més de 300 anys d’història, dona un Fa sostingut greu i només el seu batall pesa 500Kg), ni de la coordinació entre organistes, directors de cor, mestres de capella i campaners que desenvolupen la seva feina musical a la catedral sempre al servei de la lloança de deunostrusenyó. Sí: la música a Notre-Dame va molt més enllà de l’orgue. La major part dels 1.000 milions d’euros que de sobte han aparegut per reconstruir el temple suposo que aniran destinats a qüestions arquitectòniques. El tema de les relíquies, com que són santes, ja es va resolent per si sol: les més importants es van poder treure a temps (la corona d’espines, la túnica de Sant Lluís, un trosset de la Veracreu i fins i tot un clau de la crucifixió) i les altres, situades a 93 metres d’alçada, dintre del gall de bronce que coronava l’agulla que va caure en l’incendi, es donaven inicialment per cremades, però encara no està clar. Allà dintre, fent de parallamps espiritual, hi havia una de les 70 espines de la corona a més de relíquies de Sant Dionís i de Santa Genoveva, patrons de París. El gall (símbol de França) ha estat localitzat i encara l’han d’obrir per veure si dels trossets sants n’ha quedat alguna cosa: només que en trobin les cendres, ja es considerarà un miracle. Les tres campanes que hi havia dintre l’agulla van caure i s’hauran de fondre de nou. La cosa és que avui serà el primer Diumenge de Glòria de la història de Notre-Dame que la catedral restarà muda. La festa més gran del cristianisme sonarà a les altres esglésies de la capital francesa (n’hi ha més de 200) però no a Notre-Dame. Ni el gran orgue, ni les diferents agrupacions corals, ni els tocs de campanes (avui és un dels set dies de l’any en què es feia sonar el Fa sostingut d’Emmanuel), ni els cants dels feligresos... El silenci de Notre-Dame ens recorda que tot flueix, que les coses comencen i viuen i es refan i evolucionen i acaben, que a vegades un foc —a la llarga, i un cop superat el dol— és benvingut i resulta sanador. Però cal aprofitar la reconstrucció per deixar que ens amarin noves maneres de vibrar. La música a Notre-Dame mai no ha estat quieta. Segur que, aviat, seguirà sonant.