Aquests dies de campanya municipal s’ha originat a twitter un intercanvi d’opinions a partir d’una proposta de JxCat en relació a l’Ortoll. Un candidat de la CUP tuitejava una captura on es reproduïa la proposta de JxCat de fer una “taula de debat i procés participatiu per acabar de definir el futur de l’Ortoll”, i ens donava la traducció del que significava a ulls de la CUP: “Farem una consulta sobre si hem d’obrir un vial per a cotxes dins l’Ortoll [...]”. Poc després, aquest tuit era contestat per un candidat de JxCat que aportava també la seva traducció al que havia fet el de la CUP: per a ell el tuit cupaire volia dir “M’importa tres pitus el que vulgui la gent de VNG [...]”. Un intercanvi al que s’hi afegia després un altre candidat de la CUP, afirmant que “[...] quan toca parlar-ne la CUP impulsem espais de debat com la PlataformaVNG [etc...]” i encara una altra també de la CUP que explicava que qui ara defèn una consulta per a l’Ortoll “va votar en contra de fer una consulta sobre l’Eixample Nord quan aquesta proposta va anar al ple”. L’intercanvi m'ha resultat interessant. Més enllà de les limitacions inevitables del mitjà, llegir candidats defenent la participació i les consultes per a prendre decisions efectives sobre política municipal sempre és, com a ciutadà, gratificant. Evidentment, no és una cosa nova. De fet, hi ha forces per a les que des de sempre la participació ha sigut una part fonamental del seu discurs polític. Que ara se n’hi vagin afegint d’altres, ni que sigui de forma contingent, hauria de ser des del meu punt de vista una bona notícia.
Però la conversa m'ha generat, també, certa inquietud. Perquè fins i tot en una cosa on semblen coincidir (la participació directa dels ciutadans en les decisions que afecten el municipi, com a mínim en el cas de l’Ortoll), resulta que no hi ha acord. Un parla d’“acabar de definir”, expressió que porta immediatament a pensar que hi ha una part (gran o petita) que ja està prèviament definida o que no se sotmetrà a deliberació ni decisió ciutadana. Un altre parla de “quan toca parlar-ne”, com si hi hagués ocasions en que “no toca”, això de la participació, sense explicar qui i com decideix quan “toca” i quan “no toca”. El darrer recorda que la força que ara proposa una consulta per a l’Ortoll va votar en el ple contra una consulta sobre l’Eixample Nord, demostrant la feblesa de la proposta: algú que ja s’ha oposat a una mesura igual en d’altres ocasions només pot proposar-la ara per conveniència, i no resultaria de fiar. No recorda, però, que la mateixa força que estava a favor de la consulta de l’Eixample Nord va votar també en un ple contra una proposta de procés participatiu per a debatre i decidir col·lectivament el model de mobilitat de Ribes Roges.
Tot plegat porta a reflexionar sobre quin és el model de “participació ciutadana” que realment defenen aquestes forces. És un model on són elles les que s’atorguen el poder d’establir què pot estar sotmès a debat i decisió col·lectius i -igual d'important!- què en queda fora? Un model que entén la participació només com a un instrument de validació de les seves posicions i, per tant, un model on quan hi ha el mínim risc de que no surti el que elles defenen estan fins i tot disposades a evitar-la? Són qüestions que m'inquieten a l'hora de fer confiança a algú per als propers 4 anys.
Sembla evident que el procés d’aprofundiment democràtic passa per acostar la presa de decisions a la ciutadania, i sembla evident també que l’àmbit municipal és el millor marc per a fer-ho. I segurament estaríem d'acord en l'aprenentatge d'aquests darrers anys, on hem vist que la “participació” que no va acompanyada de capacitat real de “decisió” té un curt recorregut (pressupostos participatius, assemblees ciutadanes, associacions de veïns...). Així que des del meu punt de vista, per a guanyar la confiança dels ciutadans (si més no, dels que creuen en la participació) potser caldria anar-hi sense por i assumint-ne els riscos. Si defenc l’empoderament com a proposta política, hauria de ser capaç de defendre’l fins i tot quan la iniciativa no sorgeix de mi/el meu grup, i fins i tot quan intueixo que el resultat potser no serà el que jo/el meu grup voldria. Des del meu punt de vista, no resulten creïbles propostes de participació ciutadana limitades en profunditat i àmbit a allò que s’alinea amb les posicions del meu grup.
