Reflexió històrica dels premis Eugeni Molero i Virella i Bloda

En el 35 aniversari de la mort d'Eugeni Molero i Pujós i gairebé dues dècades després de la desaparició d'Albert Virella i Bloda, és un bon moment per fer una mirada enrere i recordar la trajectòria d'aquests dos homes que inspiren els premis que s'han lliurat aquest cap de setmana i que suposen la cita més important del territori per al periodisme, la investigació i la recerca.

L'any 1992, el Consell Comarcal del Garraf va impulsar la primera edició dels premis de periodisme Eugeni Molero. Era un homenatge i un reconeixement a un escriptor i periodista impulsor de nombrosos projectes en l’àmbit cultural arreu del país. El proper mes d'agost farà 35 anys de la seva mort i val la pena recordar la figura d'un periodista de raça que va trepitjar fort la comarca en uns anys de lluita i de canvis. Va ser periodista després d'anys de repressió i censura, justament quan arrencava un procés de transició cap a la democràcia que ho havia de transformar tot, sobretot, el periodisme local. Molero va ser un dels impulsor d'una publicació lliure, independent, en llengua catalana, crítica amb el sistema. Era el Setmanari de Vilanova, on el seny, la rauxa i el sentit periodístic d'Eugeni Molero van coincidir amb els d'altres periodistes apassionats com Francesc Escribano, Sixte Moral, Xavier Capdevila, Ramon Farré...

Malgrat que van posar-hi l'ànima, la passió i moltíssimes hores de feina, la iniciativa va durar poc (1977-1978), com tantes coses que es van intentar en aquella època, però va ser intensa, molt interessant i sobretot va posar la llavor d'un periodisme local i compromés que posteriorment es va anar encomanant amb més o menys fortuna, amb més o menys encert, en molts altres projectes periodístics que s'han desenvolupat al Garraf.

Eugeni Molero era un periodista tenaç, rigorós i apassionat, i precisament per això aixecava passions controvertides. Però si en alguna cosa coincideixen tots aquells que van tractar amb ell és en destacar la seva capacitat innata per a l'escriptura. I en que era un pencaire de mena, que a la mítica o mitificada redacció del Setmanari de Vilanova feia de tot: redactava notícies, escrivia reportatges, picava breus, quadrava portades... tancava pàgines senceres ell sol.  Segurament el moment ho requeria i els recursos eren limitats.

Molero va ser redactor del setmanari “Canigó” i “Presència”, i va col·laborar en publicacions com “Tramuntana”, “Àncora”, “El Correo Catalán”, “l’Eco de Sitges” i “La Comarca del Garraf ”. Va ser impulsor de la publicació mensual “Montgros”, a Sant Pere de Ribes. Va fundar l’Associació Catalana de Crítics d’Art, i la seva passió per la música el va portar a escriure les biografies d’Eduard Toldrà, Rafael Ferrer i Francesc Mas i Ros, i a publicar “La Principal de la Bisbal: cobla de la Generalitat de Catalunya” i “Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i compositors”. Va guanyar en cinc edicions el premi Pau Casals d’assaig musical català als Jocs Florals de la Llengua Catalana, a l’exili.

Perquè si el Molero tenia una capacitat innata per a l'escriptura tenia una passió inmesa per la música, especialment la sardana. Amant de la música clàssica, el jazz i la música de cobla, va tenir una passió especial per la cobla La Principal de la Bisbal, a la que es va sentir lligat durant tota la seva vida i a la que va dedicar les millors crítiques. Molero va elaborar un dels llibres monogràfics sobre la història de la cobla més amplis i detallats i va participar en l’edició de bona part dels discos de La Principal amb la redacció de la informació complementària dels autors i les composicions.

Eugeni Molero i Pujós va morir als 41 anys, massa aviat, però va deixar un important llegat a la història local. Alguns el definirien com a periodista incòmode, però el seu treball el va viure com una aventura, amb èxits i fracassos, però amb molta lluita i passió. I com a anècdota final, un apunt històric que pot resumir prou bé el tarannà de Molero i la revolució que va suposar aquella iniciativa periodística pionera, independent: l'emblemàtic monument a Francesc Macià que hi ha a la rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú va sortir de la iniciativa del Setmanari de Vilanova.

Periodisme i cultura anaven de la mà amb Eugeni Molero i cultura, recerca i investigació són senyal d'identitat d'Albert Virella i Bloda. Historiador i estudiós de les viles de la comarca del Garraf i del Penedès. Virella va ser autor de centenars d’articles i diversos llibres i va fer una contribució extraordinària a la cohesió del territori amb la creació de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Des de fa quatre anys, el nom d'Albert Virella i Bloda identifica la recerca i la investigació de la comarca, gràcies a la incorporació del seu nom a aquest premi com a homenatge i reconeixement a un home que ha ajudat de forma extraordinària al relat de la història local. Virella  va lluitar en el bàndol republicà durant la Guerra Civil, va combatre en diferents fronts i al final de la guerra va ser detingut, empresonat i enviat a un camp de concentració fins al 1942.

Virella era químic de professió, va treballar a la desapareguda cimentera Griffi, però des de 1946 la seva passió per la història el va acostar a la vessant més divulgativa del periodisme. De fet, es va dedicar a explicar episodis de la història local a través de Ràdio Vilanova i d'alguns articles al setmanari local. Aquella tasca va tenir un fruit pioner: l'any 1949 va publicar el llibre Vilanova i la Geltrú. Imatges de la ciutat i de la comarca, el primer monogràfic modern de divulgació de la història local. Vilanova no només s'avançava a moltes ciutats tenint aquest llibre de la seva història, sinó que l'obra també es convertia en el primer llibre publicat en català a Vilanova i la Geltrú des de 1939.
Amb aquest fita, Virella queda consagrat com a historiador local i aquest llibre va donar el tret de sortida a la seva vocació, a la qual va dedicar hores d'estudi i investigació al llarg de tota al seva vida. Va ser una personalitat reconeguda arreu i l'historiador més prolífic de Vilanova. Un dels primers treballs i també un dels més importants va ser una sèrie d'articles sobre la indústria vilanovina, publicats entre 1949 i 1951, que avui encara són de consulta obligada per entendre la història dels inicis de l'economia local moderna.

Albert Virella va publicar diversos llibres i centenars d'articles. Va estudiar totes les èpoques de la història de Vilanova, amb especial interés per les més antigues i els segles 18 i 19;  l'època contemporània la coneixia amb rigor i profunditat perquè formava part de la seva memòria personal i familiar. Però no només es va limitar a l'estudi de la seva ciutat, el seu camp d'estudi es va ampliar a la comarca i la regió del Penedès.

I és que després d'una etapa a Portugal (1949-1971), on va dirigir una fàbrica de ciment, el seu retorn al Griffi de Vilanova i la seva jubilació el van permeter intensificar els estudis històrics i publicar algunes de les obres de consulta imprescindible per conéixer qualsevol època del nostre territori més inmediat.

L'any 1977 va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Penedesencs, on va seguir treballant i va publicar estudis monogràfics. El 1995, coincidint amb el seu 80 aniversari, l'Ajuntament de Vilanova va otorgar-li la medalla de la ciutat i un any més tard, la Generalitat va concedir-li .la Creu de Sant Jordi 

Després de la mort, l'any 2001, el seu fill Xavier Virella Torras, es va fer càrrec de les seves darreres publicacions: La revolució d'octubre a Vilanova. Visions d'un espectador , Evolució històrica de l'ensenyament a Vilanova i la Geltrú i la fundació de l'Escola Pia i Imatges de la pau "honrosa" (1939-1942).

Si començàvem aquesta cita fent una mirada enrere, és necessari també mirar endavant i reflexionar per posar en valor aquests premis en el present i aventurar el futur de la convocatòria en dos àmbits que han experimentat un canvi revolucionari en els darrers anys.
La tecnologia ha donat eines extraordinàries al periodisme i a la investigació que divulgar continguts, per accedir a aquests continguts, per donar independència als autors, que depenen més que mai de sí mateixos per presentar els seus treballs al món. Però precisament aquests canvis han transformat profundament la professió: quan més i millors possibilitats hi ha de fer arribar aquests treballs al món, la feina és més precària i el cos dels mitjans és més fràgil.

Aquests premis que van néixer l'any 1992 han estat un reflex no només de les inquietuds del territori a través dels treballs premiats, sinó també han estat testimoni de l'evolució d'una professió imprescindible per a una societat més oberta, plural, democràtica i més crítica. No caure en els errors del passat ha de ser clau per avançar amb prosperitat cap el futur.

Laura Marín Álvarez

Directora adjunta d'Eix Diari