Canviem el punt de vista?

Cada cop hi ha més veus que argumenten la necessitat de fer una reforma fiscal urgent i de caire social, una reforma que es centri en evitar que milers de milions cada any es privatitzin, és a dir, que no arribin on haurien d’arribar: als fons públics.

Però no tot és una qüestió fiscal. Hi ha un criteri polític que prioritza una despesa per davant d’una altra, i que fa que es digui que s’han gastat tants diners en educació i que se n’han invertits tants en salvar autopistes radials. Segur que l’educació no és una inversió de futur, i salvar autopistes una despesa? Pels que manen, NO! I els que governen ho accepten, com sempre.

Encara que es solucionin tots els desajustos fiscals si no canvia el criteri polític i les prioritats que impulsa, únicament aconseguirem més dotació per a la Casa Reial, per a l’exèrcit, per construir autopistes o AVES amb menys d’un centenar d’usuaris diaris... o indemnitzar empreses milionàries com radials de Madrid, els dipòsits Castor o el túnel de Puymorens. Per cert, tots tres casos propietat d’una persona en precari com Florentino Pérez...

Hi ha situacions incomprensibles: cada any 3.000 M públics es perden desgravant pensions privades; 7.000 M rebaixant la cotització dels que cobren per damunt de 4.000 euros; hi ha unes 1.100 empreses que deuen més d’un milió a la Seguretat Social, i el deute total arriba als 4.476 M; el 44% de les hores extraordinàries no es declaren, això fa perdre 234.519 llocs de treball i eliminar-les faria baixar un 6% l’atur;... Tot això ( i molt més) està passant davant del silenci massa comprensiu de l’administració. Costa de creure, no?

Cal una reforma fiscal de caire social; cal que l’administració sigui més taxativa amb els que més tenen, no únicament amb els que tenen poc o molt poc...  L’any 2007 les famílies pagaven el 75% dels impostos recaptat i les empreses el 22%. L’any 2016, mentre els PIB anava pujant sostingudament, les famílies pagaven el 84% i les empreses el 13%. Aquest 18% de diferència és pot justificat mirant la macro economia? NO!!!

Però per sobre de tot resulta imprescindible capgirar la mentalitat, posar la persona al centre del teixit social en lloc de posar-hi l’enriquiment. Una nit d’agost de 2011 PP i PSOE van decidir canviar la Constitució, i sense cap mena de consulta o referèndum van modificar l’article 135. La modificació donava, i dóna, preferència al retorn del deute extern per davant de l’atenció dels drets social. Per tant congelar pensions, retallar la dotació escolar, no substituir baixes als hospitals, copagament de medicaments..., abans que no retornar els interessos d’uns préstecs  fets per financers estrangeres que de l’especulació en fan fortuna.

El punt de partida habitual és el Sostre de Despesa: què podem fer sense sobrepassar un límit que comprometria el retorn dels deute extern, i quines despeses tenen preferència? La resposta té una component objectiva, el muntant de diners que podem gastar, però hi ha una segona part totalment subjectiva. És per això que resulta significatiu el llenguatge que s’utilitza: quan es rescata un banc, una autopista... es parla de la inversió que s’ha fet per salvar aquesta empresa; quan es fa un préstec per poder fer efectiva una paga extraordinària, mantenir en funcionament un hospital o construir una nova escola pública, es diu que s’ha fet una despesa. Segur que aquestes han de ser les prioritats?

No seria millor partir del concepte Sòl de Recaptació, quan necessitem recaptar per atendre les necessitat s d’una societat que, tot i l’atur i els sous baixo, està produint una riquesa que no es distribueix correctament i que la fiscalitat, posteriorment, no és capaç de redistribuir socialment? Per poder fer-ho caldria que tothom, i tothom inclou les grans empreses i les grans fortunes, paguessin els impostos que els corresponen, que es perseguís realment i efectiva la corrupció, que es prenguessin mesures eficients per evitar la fuga de capitals cap a paradisos fiscals.

I el deute extern? També cal tenir-lo present, però hi ha altres prioritats o urgències: quina part d’aquest deure no és il·legítim? En dret internacional, el deute il·legítim és una teoria legal que sosté que el deute públic incorregut per un règim amb fins que no serveixi als millors interessos de la nació, no ha de ser executable. Aquests deutes són, per tant, considerats per aquesta doctrina com deutes personals del règim que els causa i no com deutes de l'estat.