La pedra de paciència

Aquesta és una novel·la contra la violència. Que denuncia la situació de la violència i les conseqüències negatives que a tots els nivells comporta.

És una narració de denúncia de les circumstàncies de la guerra dels enfrontaments tribals en un Afganistan que sembla que es vagi dissolen en mig de foc creuat i de vides que queden malmeses per sempre més. Uns perquè els atrapa la mort i altres perquè han de conviure amb aquesta mort i la desaparició de ser estimats o familiar que deixen un buit difícil de cobrir i també difícil d’explicar.

“La pedra de la paciència” o també “Sangué sabur” en la mitologia persa és una pedra a la quan es pot explicar totes les dissorts, fer-li compartir els desassossecs i les desgràcies que hom pot tenir. La pedra ho absorbeix tot, tot el mal que algú es pot treure del damunt fins que explota i un o una ueda alliberat/da de tot allò que et lligava i et feia patir.

En aquest cas la pedra de la paciència és un marit en estat de coma i amb una permanent inconsciència fruit d‘una ferida a qui la seva dona va explicant totes les desgràcies que li han passat i que encara li passen tot esperant l’alliberament.

Atiq Ramini és un autor nascut a Kabul a l’any 1962 que va començar el seus estudis a la universitat de Kabul però la guerra el va obligar a exiliar-se al Pakistan des d’on va aconseguir obtenir asil polític a França. A París va seguir estudiant i s’ha dedicat a la comunicació audiovisual i a l’escriptura. La seva primera obra “Terra i cendres” va tenir força èxit i una versió cinematogràfica de l’obra li va valdre un premi al festival de Canes. Amb “La pedra de paciència” va obtenir el premi Goncourt, el més prestigiós de la literatura francesa a l’any 2008.

El mateix autor explica que l’obra li va suggerir el fet de visitar a la presó al marit de la poetessa Nadia Anjuman que havia estat assassinada pel mateix marit. Aquest es trobava en estat comatós fruits d’haver-se injectat benzina, les posteriors reflexions fetes davant el drama humà que va conèixer el van portar a escriure aquesta magnífica narració.

La història escrita com un monòleg o millor com una confessió a la seva humana “pedra de paciència” va desgranant bona part de la vida de la protagonista, primer amb la seva família i després del temps de casada amb l’home que avui paralitzat rep totes les informacions que la dona li va transmeten. No fa cap concessió a la frivolitat i els temes són tractats amb duresa, amb despit, a vegades però sempre amb una sinceritat brutal. Ens assabentem de les frustracions de la dona, de la seva sensació de ser menystinguda i menyspreada per molta gent, dels desigs incomplerts, de les voluntats trencades pel temps. Desfà el nus que la tenallava, treu tot la ràbia que la consumia. Denuncia l’actitud abusiva de l’home en la seva relació fins i tot en el sexe en que li retreu que només busques la seva satisfacció ignorant les necessitats que ella també tenia i segueix tenint.

Aquest llarg monòleg es trencat de tant en tant per la realitat de la guerra, els bombardeigs, la presència de combatents que no se sap ben bé de quin bàndol són, de les seves filles que intenta treure-les de la bogeria en que viu i que significa haver de tenir cura d’un marit ferir i postrat sense cap reacció. L’oblit del mul·là, la seva breu prostitució davant d’un jove inexpert que li porta però el recuperar una bona part de la seva confiança com a dona.

El final és sorprenent però no allunyat de la pròpia conseqüència de la confessió al llarg de tot el que creu que li ha d’explicar al marit i l’actitud que hem pogut percebre al llarg del discórrer de la novel·la. La crítica situació en que viu l’Afganistan, la subjugació de la dona davant aquesta cultura que la ignora i la utilitza, el clam contra la violència i la guerra, la soledat malgrat la companyia, les reaccions  humanes i per damunt de tot el marc global que colpeix en cada nova situació i en cada nova confessió que fa la protagonista.

Escrita de manera directa sense concessions està carregada però de bellesa i en alguns moments les descripcions ratllen a poesia  sense perdre l’efectivitat des de la senzillesa que l’autor vol donar a la narració. Té alguns moment d’alta càrrega emotiva però manté aquesta sensació continguda, despullada de floritures, per no perdre’s en innecessàries concessions a la sensibleria que distrauria l’objectiu final de denunciar una situació de brutal dependència.

No hi ha dubte que la qualitat de l’obra ve acreditada amb la concessió el Premi Goncourt.

La història universal de la desesperança i de la vida truncada per una soledat en la relació concretada en un escenari terrible com és la lluita tribal a l’Afganistan. 

La pedra de paciència
Atiq Rahimi
Premi Goncourt 2008
Editorial Empúries
Barcelona 2009