La tragèdia grotesca

No fa gaire vaig llegir que un dels problemes que més preocupen els espanyols és el dels partits polítics. No em va sorprendre, però no per això no em va fer pensar. A Espanya i a Catalunya hi ha preocupació per la situació dels partits polítics, uns partits que van néixer en un mateix part, la Constitució; van tenir una mateixa adolescència, la Transició; i van tenir una mateixa posada de llarg, el 23 F. Aquestes, i altres vivències compartides, fan que tinguin unes mateixes tares, unes mateixes ambicions egocèntriques, unes mateixes aspiracions econòmiques, un mateix sistema de valors que posa al capdamunt els guanys econòmics, el poder i els càrrecs.

Sense saber massa com, em va venir a la memòria un llibre de Josep Pla, “Un senyor de Barcelona, on, mitjançant les memòries de Rafael Puget, explica la vida de la Barcelona d’acabaments del segle XIX, principis del XX. Un dels capítols té per títol “La tragèdia grotesca”, i està dedicat a un element important pel funcionament de la Barcelona d’aquells moments: els pinxos. Els pinxos eren els encarregats de mantenir l’ordre en aquells espais on l’ordre era imprescindible però no podia recaure en la policia perquè s’hi feien activitats il·legals de jocs i apostes. En espais tan sensibles al desordre hi havia unes persones, els pinxos, que s’encarregaven de mantenir l’ordre en tot moment per evitar ensurts durant els joc i, molt important, que ningú tanqués l’aixeta del gas: sense gas no hi havia llum, i sense llum la depredació era assegurada. El seu argument era sempre el mateix: la navalla, “el pinxu”.

Fer de pinxo era un ofici ben remunerat, uns 15 duros la setmana, i atreia a molts homes d’acció, fatxendes, dropos... Els primers anys els pinxos eren imprescindibles però la situació es va anar viciant i els desafiaments entre pinxos per prendre’s el lloc de treball més que aportar ordre no feien altra cosa que afegir inseguretat a les cases de joc i apostes: van passar de ser una solució a convertir-se en un problema pel desafiament continuat i col·lectiu que hi havia entre ells. Ja no preservaven l’establiment de joc i apostes, defensaven el seu càrrec, el seu sou. L’any 1880 la situació era difícilment sostenible i van portar els pinxos més rellevants a Montjuïc, a uns dipòsits d’aigua ja abandonats on foren confinats. Diuen que hi hagué més de quinze morts i que la resta va quedar amb prou ferides com per ja no poder seguir fent el seu ofici.

L’enquesta de referència subratlla que uns partits polítics que havien de servir per apuntalar un bipartidisme que servís per anar tirant, per modificar-ho tot sense canviar res, han deixat de ser una solució per a esdevenir un problema, i per tant han de ser tractats com a tals.

Quan comentava l’article que volia escriure a un parell d’amics, que es mouen dins de partits polítics diferents, em van dir posant-se seriosos: 

- Tu ens veus així? Nosaltres no som així!

Els vaig explicar que ja fa un temps que els partits em semblen un ascensor on hi pugen persones amb criteri, amb pensament lliure, però que quan sobrepassen un determinat pis, un nivell, es converteixen en peces d’un engranatge, d’un sistema on o serveixes aquest sistema o el teu viatge acaba allà mateix.

- Però hi ha partits que no tenen aquelles vivències compartides que deies, Constitució, Transició, 23 F, aquests partits som diferents...

- No, no les heu viscut, però us hi heu empeltat ràpidament. Fes el que vegis, us sona? I tant que ho heu fet, i bé...

- Així els vols portar a Montjuïc?

- No, no els hi vull portar, els partits mateixos hi han anat pel seu mateix peu.

- I per què creus que hi han anat?

- Els devien dir que hi havia 15 duros, vull dir 15 vots a guanyar... Aquests partits ja no preserven un sistema democràtic al servei de la gent, defensen el seu càrrec, el seu sou, el sistema que els dóna privilegis.

El pensament té cada cosa, mira que recordar un text de Josep Pla que fa referència a finals del segle XIX ...